El dia de Reis ha fet un any de l’infame assalt al Capitoli protagonitzat per una multitud de trumpistes teledirigits pel president derrotat, que va deixar la democràcia americana als peus dels cavalls, on continua. Poques trames o serials de Netflix o qualsevol altra plataforma són comparables a la imatge hiperrealista, per dir-ho a la manera de Baudrillard, on tot succeeix en viu i en directe sense que se sàpiga què passa, o si realment passa alguna cosa, de l’atac al Congrés dels Estats Units. Sempre m’he preguntat què hauria succeït aquí, com haurien reaccionat l’estat espanyol i la Unió Europea, si l’octubre del 2017 l’independentisme català i els seus dirigents haguessin fet com els trumpistes del Capitoli, no des de la derrota electoral sinó des de la doble victòria a les urnes, a les eleccions i al referèndum. No es va produir res semblant, però en un exercici despietat de lawfare, els jutges del Tribunal Suprem van construir un inexistent cop d’estat independentista per ensorrar els seus líders amb presó i exilis forçats i decapitar el moviment. I, a partir d’aquí, portar l’independentisme al bon camí, és a dir, al carril del neoautonomisme d’eternes promeses sempre prorrogables, tan còmode per als partits de l’statu quo espanyol i el món poruc i immobilista, la societat civil que els bressola.

El 2022 no serà un any electoral a Catalunya, a diferència del 2023, quan se celebraran les eleccions municipals i les generals (si no s'avancen). Però hi ha algunes batalles polítiques obertes el resultat de les quals definirà el mapa dels anys que vindran. La mare de totes les batalles gira al voltant de les decisions que hauran de prendre els tribunals europeus sobre l’exili independentista català, el president Carles Puigdemont i la resta. Per una banda, la confirmació o no pel Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) de la condició d’eurodiputats de Puigdemont i Comín contra el vet inicial del Parlament Europeu. Per l’altra, la crucial resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a les prejudicials del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena sobre les euroordres. Aquí se la juguen de veres Puigdemont i l’exili, l’aparell judicial espanyol i la justícia comunitària. El que està en joc, ni més ni menys, és la preeminència o no dels tribunals europeus sobre els dels estats membres, o sigui, un dels pilars que sustenten la Unió. I, és clar, si Puigdemont pot tornar a Catalunya com a home lliure i sense por a ser detingut per celebrar el seu seixantè aniversari, com va donar a entendre aquest Nadal. La decisió del TJUE és obvi que pot capgirar moltes coses. De moment, però, n'apuntem només una. En l’àmbit de la discussió estratègica de l’independentisme, al final serà també un tribunal, en aquest cas europeu, qui decidirà si la raó assisteix al pragmatisme d’ERC o bé la confrontació intel·ligent que propugna el puigdemontisme i, en general, Junts ―la CUP sempre és un misteri on se situa―.

Entre l’espectral taula de diàleg que no hi és ni se l’espera i un eventual retorn de Puigdemont prèvia derrota d’Espanya als tribunals europeus, no hi ha color, políticament parlant

¿Diàleg fantasma o retorn de Puigdemont? Entre l’espectral taula de diàleg que no hi és ni se l’espera, com ha deixat meridianament clar el president Pedro Sánchez, i un eventual retorn de Puigdemont prèvia derrota d’Espanya als tribunals europeus, no hi ha color, políticament parlant. Si més no, des del punt de vista de la moral de l’independentisme i de la relació de forces en el conflicte. Una altra cosa és, com sempre, fins a on voldrà arribar un independentisme que pot ressorgir com l’au fènix i fins i tot reforçar-se si Puigdemont torna. A la vegada, la fina línia que demarca el puigdemontisme ―lideratge i referent polític i simbòlic d’un moviment transversal― de Junts ―una eina o oferta concreta per governar― pot ser la clau de volta de futurs equilibris, de la combinació d’estratègies complementàries per cohesionar l’espai puigdemontista-juntaire. No és agosarat pensar, si més no, que una eventual derrota de la justícia espanyola a Europa i el retorn de Puigdemont sigui al final la condició necessària per bastir una negociació de debò amb l’Estat. O, si més no, una finestra d'oportunitat que hauria de permetre transitar camins insospitats.

L’altra gran batalla del 2022 passa per l’alternativa a una recomposició de l’independentisme, capítol on el PSC de Salvador Illa és l’actor principal. Com també li passa a l’ERC del president Pere Aragonès, els socialistes necessiten jugar en diversos escenaris a la vegada per muscular-se com a possible pal de paller d’un govern no independentista el 2023 ―en el cas que s’esgoti la legislatura―. Això vol dir practicar la centralitat extrema, o sigui esprémer al màxim la línia multipacte marca de la casa, sense límits. D'aquesta manera, el PSC podria entendre’s amb l’independentisme, amb tot ell o gairebé, no només al Parlament ―com ja ha succeït amb la renovació dels òrgans institucionals caducats, CCMA, CAC, etc.― sinó també als ajuntaments després de les properes municipals. I, a la vegada, mantenir-hi les distàncies, sacrificant si cal el compromís històric del PSC amb la immersió lingüística, per no perdre pistonada en el camp espanyolista. Catalunya, la terra que els va veure néixer, podria ser l’últim refugi del naufragi de Cs, que s’agafa com a taula de salvació electoral al seu tema de sempre, la llengua. El supremacisme espanyolista (no hi vegeu un oxímoron) que destil·la la política lingüística de Ciutadans en realitat no busca reforçar el castellà ―no ho necessita― sinó desactivar el català com a llengua socialment ―i, per tant, políticament― útil. Això de la llengua no és una guerra, se’ns diu, però els que incendien la convivència tenen el Tribunal Suprem a favor, com s’ha vist amb el 25% de castellà a les aules. I la resta, TV3.