En algun moment de tot això, algú va pensar que, morta la cuca, mort el verí. Que, com va arribar a verbalitzar la llavors vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría en un míting a Girona a la campanya del 21-D, una vegada "escapçat" el lideratge de l'independentisme, uns a la presó, els altres a l'exili, on continuen, tot tornaria a posar-se a lloc. Sobre aquest esquema, tan simple, i tan barroer, Catalunya va ser una vegada més "subjectada", ara, amb les "armes" de l'Estat de dret, o sigui, les porres i el 155. En deien pura "enginyeria constitucional" per no dir-ne (auto)cop d'Estat part II -l'episodi u va ser la poda de l'Estatut del 2006 pel TC-. Res no els va aturar. El cap de l'Estat en persona, qui "arbitra i modera", es va posar de part contra l'altra part. En el per alguns anomenat sense rubor "23-F de Felip VI" en realitat es va invertir la (suposada) història: el Rei, en comptes de posar-se de cara contra els colpistes, ho va fer contra els demòcrates: els independentistes catalans, eren només la primera línia. Just el contrari del que va fer -o va fer veure- el seu pare, l'actual rei emèrit, Joan Carles I. A la tardor del 2017 era el "a por ellos", sens dubte, però sobretot, el "todo": el "todo por la patria". Fins on fes falta.
En alguns ambients "progressistes" estarien ara de festa major, es nota -per fi han aconseguit el govern de coalició d'esquerres, certament una fita històrica-, sinó fos perquè Oriol Junqueras -el desbloquejador final de la investidura de Pedro Sánchez- és a la presó. A la tardor del 2017, el PSOE va comprar la burra sencera sota pena de quedar descavalcat en la cursa del tot per la pàtria amb el PP i Cs. No se'n van adonar que, en realitat, eren quatre els qui competien, que tenien al clatell el cavall d'Abascal, l'alè gèlid de Vox. Fins i tot PNB la va comprar, la burra, davant del risc que tot plegat -també el seu concert econòmic, la joia de la corona de la independència pràctica basca- s'anés en orris. Tots van córrer a salvar els seus mobles mentre Catalunya era massacrada políticament i institucionalment sota l'ofensiva coordinada dels poders de l'Estat. Tot per la pàtria. I ara, alguna gent "progressista" se n'adona, que la cursa del tot per la pàtria davant el procés es va convertir en la catifa per a la retorn triomfal dels morts vivents. Ara són ells, ara és "Espanya", la que està partida per la meitat, dividida, fracturada, al caire de la ruptura. Ara és "Espanya", no Catalunya, la que està oberta en canal, immersa en un clima guerracivilista en què es dispara a boca de canó. Perquè això no només anava de Catalunya, de la recentralització extrema, el tancament i l'aniquilació política i institucional; era també la contrarevolució ultra: els pins parentals contra el satisfyer; la glorificació del mascle i el patriarca ultratjat davant l'apoderament de les dones i els col·lectius LGTBI. Això anava contra totes les resistències i totes les dissidències. Mai va només de Catalunya, per molt que ho vulguin disfressar de "monotema".
Ara és "Espanya", no Catalunya, la que està oberta en canal, immersa en un clima guerracivilista en què es dispara a boca de canó
Entre l'original -Vox- i la còpia -el PP i C's-, la còpia compulsada pel PSOE!, la dreta extrema política i sociològica va votar els de "per Déu i per Espanya", pobre Déu i pobra Espanya. D'acord: no som al 1939. La diferència és que els del "per Déu i per Espanya", són, també ara, els del "pel Rei". Qui calla, atorga, diu el refrany. I Felip VI calla davant de l'intent d'apropiació de la Corona per part de la dreta extrema i de l'extrema dreta. La cara del monarca durant la presa de possessió d'Iglesias i la resta de ministres del govern de coalició de Sánchez ho diu tot i llança més que ombres sobre l'inquietant interrogant d'on és el Rei en aquesta partida. El dubte, de part de qui està el Rei?, blanqueja Abascal davant del conjunt de l'electorat i enlaira Lesmes, el cap de la cúpula judicial, per plantar cara al reinvestit Pedro Sánchez i la seva nova fiscal general de l'Estat. Encara que no estigui molt clar de quin "Estat" parlem. Quants "estats" -inclosos l'anomenat deep state i la no-nascuda República catalana de l'1 d'octubre hi ha ara a l'Estat espanyol?
El dubte, de part de qui està el Rei?, blanqueja Abascal i enlaira Lesmes per plantar cara a Sánchez i la seva nova fiscal general de l'Estat
L'altre dia vam anar a Madrid, convocats per un grup de col·legues, diversos periodistes catalans per debatre sobre què havíem fet malament en els últims temps, els uns i els altres, però sobretot, per imaginar què podríem fer millor a partir d'ara. "Hem de desinflamar", es va convenir sense massa convenciment. Però són ells, els polítics, els que ho han de solucionar, vam concloure. Diàleg, desjudicialització, i no mirar enrere. Si no ho fan, "això acabarà malament", "estem despertant les dues Espanyes", va diagnosticar un veterà expolític català que es va incorporar al debat, coneixedor com pocs de les entreteles de l'Estat, i molt crític amb el procedir de l'independentisme. "Creus que els indults podrien millorar la situació?", em van preguntar ja a l'AVE de tornada a Barcelona. "Quan, ara?", vaig respondre. "Com més aviat, millor; Sánchez pot fer-ho", em va assegurar el meu interlocutor. El "tenim pressa" ha canviat de bàndol, em vaig dir.