Hi ha coses que no s’haurien d’explicar; bé, si més no, haurien de ser de tan evidents incontestables, però el cert és que passa tot el contrari. Quan més important és el tema, més; i quan més poder té la institució, més encara. Ara, d’aquí al que ha fet el Tribunal Suprem amb la sentència acabada d’emetre sobre les hipoteques, hi ha un abisme.

Anem a pams, normalment no hi ha situacions tan evidents de la parcialitat i els interessos de tota mena que hi ha al darrere de qualsevol decisió; també i especialment de les suposadament tècniques, ja sigui en el camp jurídic o, per posar un altre exemple, en el mèdic. Acceptar això i reconèixer-ho és el primer pas per canviar-ho, per vigilar que no passi, però el cert és que es parteix del pressupòsit contrari: les persones amb feines de contingut tècnic només apliquen aquest criteri i el coneixement de la seva especialitat, al qual han arribat després de molt estudiar, o d’anys de pràctica, o de totes dues coses. Per això hi ha il·luminats que demanen governs de tecnòcrates i, en canvi,  jo em poso les mans al cap pel disbarat.

Mentida, les decisions i els criteris no són mai només tècnics o científics, basats en el coneixement; i això no ho dic només pel que passa amb el Tribunal Suprem. Això no és veritat perquè no ho pot ser sense consciència prèvia de com de subjectius arribem a ser; i qui més ho és, és precisament aquell que més s’entesta a afirmar que ell és neutre o imparcial o professional.  D’això no se’n salva ningú, però quan és un jutge, un policia, Hisenda o un metge el que tens davant la cosa es complica, atès que té la teva vida a les seves mans, s’entengui literalment o metafòricament. I és precisament en aquests col·lectius on és més difícil trobar  aquest reconeixement del perill en què sempre està la imparcialitat.

Les decisions i els criteris no són mai només tècnics o científics, basats en el coneixement; i no ho dic només pel que passa amb el Tribunal Suprem

Som parcials, totes i tots, per definició; perquè tots tenim, declarat, manifest, reconegut o no, un sistema de valors amb el qual veiem el món i amb el qual alhora el jutgem, i, en conseqüència, a partir del qual valorem, decidim i actuem. Per tant, de manera natural no separem allò que per nosaltres està bé o està malament del que passa. Diem i pensem que només avaluem fets i ens escudem darrere dels criteris tècnics, però el cert és que sense una feina conscient per deixar de banda els nostres valors només som imparcials en un grau més o menys alt. No ho reconeixem, ni volem parlar de les implicacions que té en el nostre dia a dia, però això sí: podem fins i tot admetre-ho i excusar-ho i arribar a posar-ho en valor, en nom d’aconseguir el món que volem o de fer-lo el millor possible. L’única pega és que la definició d’un món millor és sempre un criteri subjectiu que no pot satisfer a tothom, i que en tot cas és del tot discutible; i si no, mireu qui paga o qui deixa de pagar en el cas de les hipoteques. Això sense necessitat de treure a col·lació el rescat a la banca que es va justificar, no fa pas tant, en nom d’aquest mateix bé comú; un bé comú que jo encara no conec, perquè a mi sempre em perjudica com a dona, ja no jove del tot, com a treballadora i com a catalana.

Fixin-se, no em preocupa aquesta inseguretat jurídica de la qual ara es comença a parlar com si fos nova, perquè, de tan evident com és, parla per ella mateixa. A mi em preocupa la quotidiana que es nega o es menysté o se li treu importància; perquè no afecta la majoria, o perquè ja els està bé a la majoria per les característiques concretes d’aquells a qui afecta. Em preocupa que sigui normal anar a un judici i que et diguin, amb tota la naturalitat, que tot dependrà del jutge que et toqui. Em preocupa el que s’ha fet amb el cas de la infanta i el que no s’ha fet amb el cas del Rei. Em preocupa que apartessin el jutge Santiago Vidal per haver explicitat el seu sistema de valors, com si la resta no en tinguessin. I que no s’analitzés el que realment calia, això és, en quin casos el sistema de valors de cada jutge interfereix, guia, comanda les seves sentències. N’hi ha que ho diuen clarament en una conferència i no passa res. Em preocupa,  i molt, que una companya universitària professora de dret, en una discussió sobre la tristament famosa sentència de La Manada, em fes callar sota la premissa que jo no tenia criteri o no el podia emetre —això al final no em va quedar clar— perquè no era de la meva especialitat i perquè la sentència era una mera qüestió tècnica i no hi havia res més a dir. Defugiu sempre els criteris merament tècnics; també quan aquests els emetran els robots o qualsevol màquina d’intel·ligència artificial.

Des de quan o, més ben dit, quan la llei ha estat igual per a tothom? La història de l’aplicació del dret a la pràctica és la història de la lluita d’alguns, molt pocs, perquè això es compleixi, però de moment perden per KO a molts llocs, també a Espanya. No hauríem de començar a  preguntar-nos tots què és el que passa, especialment els que s’hi dediquen.

Cristina Sánchez Miret
Opinió Alguns polis bons Cristina Sánchez Miret