M’he afartat de llegir i veure per la tele aquestes vacances –segons quina cadena poses només veus això– casos de robatoris, molts amb violència, o de baralles a Barcelona, i en cap de les notícies es posa de relleu en aquests casos que els lladres ho són presumptament, o que s’ha de comprovar si la baralla ha passat de debò, o que s’ha de constatar si el robatori de la cartera ha succeït. En canvi, quan és una dona la que ha estat atacada sexualment amb més o menys intensitat o grau de violència sempre el que més destaca de la notícia és la presumpció d’innocència de l’atacant, que jo no negaré en cap cas, i el fet que els Mossos d'Esquadra o la policia que toqui han de comprovar els fets.

Aquest èmfasi periodístic de necessitat de comprovar els fets que hauria de ser encomiable si fos universal i sistemàtic, es dona fins i tot en aquells casos en que els fets són més evidents, amb material gràfic explícit inclòs que no s’acostuma a tenir en d’altres tipus de delictes i es formula, molt sovint, per no dir sempre, deixant planar clarament la idea de "ves a saber si aquesta noia, nena o dona no s’ho ha inventat tot".

La noticia la creem sempre, i no parlo pas dels i les que fem opinió, perquè en el mateix relat dels fets, en la seva estructura i en la seva descripció incloem, volent o no, el nostre sistema de valors en tota la seva diversitat

El segon aspecte a destacar d’aquestes denúncies i com són tractades en els mitjans és que rarament conec la cara i el nom i cognom dels robats de manera tan explícita directa i fefaent com en el cas de les dones que denuncien algun tipus d’agressió. Les dones sempre tenen assegurat que la seva imatge circularà, vulguin elles o no, a tort i a dret per tots els mitjans. La darrera la de la periodista, que certament ja té una imatge pública, però que jo no tenia el gust de conèixer fins que ha saltat als mitjans l’atac que va patir a la diada castellera de Sant Fèlix.

La noticia la creem sempre, i no parlo pas dels i les que fem opinió, perquè en el mateix relat dels fets, en la seva estructura i en la seva descripció incloem, volent o no, el nostre sistema de valors en tota la seva diversitat. Aquest sistema de valors és sí o sí sexista. Adonar-se’n de vegades costa prou i a més l’ús, el costum, i la majoritària manca de reflexió sobre aquests aspectes donen el coixí perfecte per no haver de canviar res; per pensar i defensar que el que estic dient és mentida. Però no ho és i només cal que compareu. És l’exercici més fàcil per veure les diferències de tracte, d’enfocament, d’apreciació, d’avaluació, de categorització... Sempre em preocupen més els i les que ho fan sense voler, i no només perquè n’hi ha molts i moltes més, que els que ho fan volent; en el cas d’aquests darrers hi ha premeditació i traïdoria i l’enfocament per combatre’ls és tot un altre.