Pedro Manual de Resistència Sánchez va ser assassinat com a secretari general del PSOE un 1 d’octubre en un comitè federal en què es va fer cèlebre la frase “la autoridad soy yo”, proferida per la presidenta de l’òrgan de govern socialista Verónica Pérez dos dies abans. Era el 2016. Ara, Pérez està ben col·locada al consell d’administració de la tele andalusa i aquesta setmana, poc més de sis anys després, Sánchez ha estat nomenat president de la Internacional Socialista, el primer espanyol en ser-ho i després de 16 anys de Yorgos Papandreu
En només sis anys, el president espanyol ha passat del no-res voltant per Espanya en un Peugeot a l’Olimp del socialisme internacional, s’ha fet un lloc a Europa, ha aprovat tres pressupostos amb els seus socis del govern batejat com a “Frankenstein” per Alfredo Pérez Rubalcaba, ha portat Catalunya al córner com el Lobo Carrasco amb els indults i la reforma del delicte de sedició i ha començat a col·leccionar lleis zapateristes de nous drets i llibertats, per molt debat i tensions que generin. No està malament per a un home a qui van defenestrar de Ferraz. I tot això en un context inimaginable per cap àugur. Una pandèmia mundial que va portar a tancar 40 milions de persones a casa. Una guerra a Europa. Una inflació que no es recordava. Una crisi energètica. I, fins i tot, com li agrada recordar, amb un volcà en erupció. I, de moment, ha sobreviscut a tot.
Les enquestes són eines polítiques, però no és inimaginable que els socialistes estiguin d’aquí a pocs mesos governant Barcelona, Catalunya i Espanya
No cal ser sanchista per admetre que Sánchez, ara amb uns principis, ara amb uns altres, avui podemita, demà felipista, demà passat zapaterista, se n’està sortint. I aquesta brama del Madrid del poder que dona per fet que anem de cap a un govern de dretes amb PP i Vox no es pot donar per feta per molt que les enquestes, que són instruments de propaganda també, diguin que ara mateix guanyaria el PP. De fet, costa d’imaginar passar d’aquest govern a un de dretes si fem cas dels precedents. Quan el 2004, després de l’11-M, la dreta mediàtica i política va començar l’estratègia de la crispació, va acabar guanyant ZP. És veritat que, aleshores, comptava amb una bona situació econòmica. Però caldrà veure si pesa més això —tenint en compte que la crisi del 2022 és diferent de la del 2008— o la tendència ciutadana a no premiar la crispació, ara liderada per la ultradreta trumpista passada pel sedàs castís de Vox. Les enquestes són eines polítiques, però no és inimaginable que els socialistes estiguin d’aquí a pocs mesos governant Barcelona, Catalunya i Espanya.
I si seguim mirant pel retrovisor, veurem que el PP va obtenir els seus millors resultats després de la legislatura 1996-2000, la del pacte del Majestic, la de la legislatura que ha donat més autogovern a Catalunya, si em permeten la provocació. Després d’allò, el PP va obtenir majoria absoluta. I, en canvi, la majoria absoluta del 2000, la de la força centrípeta, els va portar a la derrota, admetent que les mentides de l’11-M van ser decisives. El socialisme va passar a governar-ho tot. Madrid serà Espanya dins d’Espanya i tot el que vulgui Isabel Díaz Ayuso, però per guanyar eleccions, calen governs que centrifuguin. I no el deute, si pot ser.