Et semblarà que amb la vida que porto les coses més estressants haurien de ser unes altres. Però si n'hagués de fer un rànquing, viatjar amb nens menors de sis anys estaria, sens dubte, al meu top five. Sé del que parlo. El pare dels meus fills vivia a Itàlia i jo a Barcelona, així que vaig passar anys volant sola: primer amb un nadó, després amb dos, més tard amb un nadó i una criatura que ja caminava i, finalment, amb dos nens que caminaven... i feien rebequeries.
Sempre traginava una motxilla plena de bolquers, una muda per a quan es vessaven el suc a sobre, un ordinador i un llibre que no aconseguia ni obrir en tot l'estiu. Però me l'enduia igualment, perquè l'esperança és l'últim que es perd. I si, per casualitat, feien una becaina i podia dedicar-me una estona a mi, gairebé sempre acabava treballant o m'adormia jo també, vençuda per l'esgotament.
Encara recordo el dia que vaig poder volar sense xumets, sense biberons, sense mil ampolles d'aigua, sense cotxets, sense joguines ni menjar estratègicament repartit per comprar una hora de pau. Va ser una sensació indescriptible. De sobte, les discussions, els "m'avorreixo", els "tinc gana", els "tinc set" o els eterns "quan arribem?" em van començar a semblar gairebé música celestial. Perquè, encara que hi hagi dies que els teus fills et caiguin millor que d'altres, arriba un moment que penses que aquell caos no s'acabarà mai. I, de cop i volta, arriba un estiu que puges a un tren o a un avió amb ells i descobreixes que no hi ha amenaces, ni espectacles, ni ploralles, ni crits. I entens que, potser, aquest any sí que faràs vacances.
Que tornaràs a dormir. Que podràs llegir una revista del cor prenent el sol. Que podràs perdre la mirada a l'horitzó sense comptar constantment caps, flotadors o galledetes de platja. Encara que per a la victòria final em queden uns anys. Després de tants estius amb un ull al mar o a la piscina i l'altre vigilant on descansava el petit sobre la tovallola, recordo haver esperat el setembre amb il·lusió. Tornar a treballar era, paradoxalment, descansar una mica més. Per això, quan veig una mare a l'avió amb aquella cara d'esgotament, d'insomni acumulat i de supervivència, sento un cupatge estrany de pena, d’empatia i només una mica de gelosia de tenir un nadó als braços a qui fer mil petons sense que es queixi.
De vegades, el soroll més eixordador és també la prova més bonica que la vida continua
Sí, ja ho sé. Les dones que no han pogut tenir fills donarien qualsevol cosa per viure aquest cansament de què ens queixem les mares, especialment durant l’agost. Jo mateixa he passat per tres pèrdues gestacionals i sentia enveja de les que es queixaven. També entenc perfectament les que se separen, entre altres coses, per tenir, almenys, uns dies lliures… També he estat la passatgera soltera, amb ressaca, atrapada en un vol transoceànic al costat d'un nadó que no parava de plorar. També he esbufegat. També he mirat aquells pares pensant que eren uns inconscients i uns maleducats. Fins que em va tocar a mi. Va ser en un vol cap a Washington, quan Trump encara no era president. Viatjava amb un nen d'un any i escaig —aquella edat en què encara no paguen bitllet— i l'altre dos anys més gran.
—No... Ens ha tocat un nen al costat —em diu el meu marit quan ens hem assegut al vol d'Air Canada.
Jo, en canvi, sempre acabo fent ganyotes als nens. Soc profundament infantil. Els meus fills encara ara es posen gelosos perquè sempre acabo jugant amb la criatura del seient del davant.
—Tens la cara tan rodona que sembles un sol —em va dir una vegada un nen.
I és veritat: m'encanta fer riure les criatures. És una rialla contagiosa. Potser perquè recordo tota aquella gent anònima que em va salvar tants viatges. La persona que entretenia la Vita mentre jo plegava el cotxet. El desconegut que m'ajudava a pujar-lo escales amunt. La dona que, al control de seguretat, vigilava en Leo mentre l'altra intentava escapar-se gatejant.
Per això penso que encara falten moltes ajudes per a les famílies que viatgen. I encara més si són monoparentals. Recordo un viatge a Londres per examinar-me del diploma del WSET. Portava les copes de tast que exigien per a l'examen, els llibres, l'equipatge i una criatura que encara mamava. Sí, era aquella companyia de baix cost que tots imagineu. Havia facturat el cotxet a la porta de l'avió i no me'l retornaven fins a la cinta d'equipatges especials. Les hostesses em van dir que no em podien ajudar perquè tenien una altra feina. Jo ja no podia més: l'esquena em matava i la nena pesava cada vegada més. Al final, va ser el mateix comandant qui em va acompanyar fins a la sortida. Recordo que, quan sabia que havia de viatjar sola amb els nens, els dies previs gairebé no feia esport ni carregava les compres grosses del mercat. Estalviava forces per al trajecte. Crec que també va ser aleshores quan vaig deixar definitivament de portar talons, fins i tot en ocasions especials. Al capdavall, no hi ha res que estilitzi més que un somriure sincer.
Ja ho sé que l'estiu és llarg per als pares amb infants.
—Jo no vaig tenir aquest problema amb el Marc —em diu el Daniel mentre triem quina pel·lícula mirarem durant el trajecte que ens portarà a la nostra lluna de mel—. Vam passar els tres primers anys pràcticament vivint a l'hospital i després no vàrem poder sortir mai de la Península ni agafar cap avió.
I torno a mirar als pares esgotats de tres seients més endavant. M'agradaria dir-li que sí, que el nen plora perquè li fan mal les orelles, o perquè li estan sortint les dents, i que avui sembla interminable. Però també m'agradaria abraçar-la i xiuxiuejar-li que això també passarà. Perquè, de vegades, el soroll més eixordador és també la prova més bonica que la vida continua.