La meva mare pujava a la Mola cada diumenge, es menjava una truita amb pa amb tomàquet al peculiar restaurant del cim i se n’anava d’excursió unes quantes hores. Algun diumenge de fa gairebé dues dècades, quan els meus fills eren petits, els posava en una motxilla a l’esquena i pujàvem a veure l’àvia, que, òbviament, ens pagava l’esmorzar. Explico això per advertir que tinc una relació sentimental amb l'indret i penso que, si encara fos aquí, la meva santa mare estaria indignada. Aquest dijous, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, Xesco Gomar —que es veu que és, com a diputat del PSC, responsable de l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona— i el batlle de Matadepera, Guillem Montagut, de l’agrupació SOM, van anunciar de manera oficial el tancament del restaurant, malgrat les 14.000 signatures en contra presentades. Tots dos van acompanyar-se d’un tríptic que podria haver fet un nen en un cap de setmana, amb els arguments contundents per tancar el servei de restauració: “el transport d’aliments, aigua, residus i estris es realitza (sic) amb animals de càrrega pel camí dels Monjos. El trànsit constant d’aquests animals i l’elevada freqüentació de visitants han incidit en l’erosió del ferm, amb impactes negatius en els ecosistemes naturals”. Francament, després de gairebé 60 anys de vida del restaurant, es mereixien arguments millors.

L’argument per tancar el restaurant és que atrau massa visitants

O sigui, que la culpa és dels burros que pugen el menjar fins al cim. A banda d'allò ja gastat que se’ns pixen a la cara i diuen que plou, el que és pitjor és que l’argument és “l’elevada freqüentació de visitants”, que és una fórmula absurda de dir que hi puja massa gent. Vaja. És a dir, volen un parc natural perquè la gent se'n miri la silueta des dels pobles i ciutats de l’entorn. L’argument per tancar el restaurant és que atrau massa visitants, perquè, és clar, ara la gent deixarà de pujar a la Mola, cosa molt més sana que una llarga llista de coses que se m’acudeixen. Un apunt. Menjar al restaurant de la Mola no és barat. Justament perquè és difícil de pujar-hi el menjar. Posem, va, uns 25 euros de mitjana. Si diu que a la Mola hi pugen 177.000 visitants anuals, si tots anessin al restaurant, el negoci facturaria 4 milions i mig d’euros cada any, més del doble del que, justament ara, diuen els de la Diputació que invertiran en un “pla de futur sostenible”. Per cert, d’aquests dos milions, 240.000 euros els destinen a “millorar” els aparcaments de visitants al Coll d’Estenalles i l’Alzina del Satlari “per implementar reserva prèvia”. El resultat serà que acabaran fent pagar per aparcar, primer. I, ho acabarem veient, per accedir al parc.

Bé, el cas és que volen que vagi menys gent al parc de Sant Llorenç en general, i a la Mola en particular. A veure si se’n surten. Perquè un altre dels arguments és que “la depuradora d’aigües residuals ha d’absorbir un volum molt superior a les seves capacitats”, però, en canvi, han anunciat que es mantindrà el servei de lavabos, una cosa que hom troba una mica absurda al mig de la muntanya. Total, que entre uns senyors que decideixen coses en un despatx en nom de la sostenibilitat i unes altres que es pensen que la muntanya és seva, acabaran degradant un espai —temps al temps— que ara els responsables del restaurant, la família Gimferrer, s’encarregava de mantenir. Però ja saben que, segons Marx (Groucho) la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar solucions equivocades. Sostenible, diuen al poble amb el model urbanístic menys sostenible que hi ha...