En un país on tothom pixa colònia i ningú no l’espifia, m’esmenaré a cor obert: mai no m’hauria pensat que Pere Aragonès aconseguís ocupar l’espai i la retòrica convergents amb tanta rapidesa i enginy. Estic impressionat i deixa’m dir-te, 132, que a aquestes alçades de la pel·li no és fàcil fer-me desclucar els ulls. Quan ERC va guanyar les darreres eleccions al Parlament, vaig pensar que la màquina convergent es desfaria ràpidament dels friquis de Junts i del far de Waterloo, tornaria a morrejar-se amb les elits madrilenyes i, amb aquella gràcia de sempre, ens endollaria un nou Artur Mas (un pèl més jove o àdhuc feminitzat) per retornar la pax autonòmica a la plaça Sant Jaume. Però no i recontranó: la vaig cagar ben cagada i m’empasso, consirós, el meu oceànic estuf. Voleu proves? Aquí la Conferència Nacional dels republicans d’aquest cap de setmana que ha servit per avalar l’aposta per la via negociada amb l’estat enemic. La via de la taula, vaja.

Així ho ha volgut la militància, i que la parròquia et voti el que tu vols (disfressat de moltes esmenes i fins i tot d’un petit sector crític indefens) és una de les grans coses que sempre havia fet Convergència. Aplaudiments sonors, Pere, perquè la proposta política que li has fet empassar a la penya és de Matrícula d’Honor de convergent. Segons la cosa, ho contava ahir la nostra estimable Carme Rocamora a ElNacional.cat, la via del diàleg ha de tenir “una metodologia clara, un calendari acordat en reunions que es puguin complir, així com el retorn pertinent a la ciutadania (i específicament a la militància), dels acords fruit de la negociació.” Em trec el barret, de debò. Tant li fot que, fins al moment, Pedro Sánchez hagi deixat clar que això de la taula ho convoca quan li va bé i té un ratet lliure, o que el gran trumfo negociador d’Esquerra (de moment) sigui la rufianesca troballa de la quota catalana a Netflix. Tu posa-hi mots com metodologia, calendarització i au.

Des del pal de paller i allò de la feina ben feta que no vèiem un memoràndum on la mentida es disfressés amb tanta perícia de retòrica i la galta dura amb expressions que no volen dir res.

Continuem, perquè el document (l’ha ideat Romeva i es nota; els comunistes il·lustrats catalans, és a dir espanyols, són d’un verb tan espantós com previsible) diu que, si això del diàleg falla, com Junqueras havia dit quan sostenia coses mínimament normals, Esquerra apostarà per tàctiques de “desbordament democràtic.” Que xul·li, Raül, de debò. Diguem-ho de nou: desbordament i democràtic. Sona maco i tot, oi? Jo em pensava que el desbordament era l’1-O, la mateixa riuada que la cúpula independentista va jutjar insuficient com per assolir la normalitat política a Catalunya (la independència, dèiem ahir). Doncs no, conciutadans; ara Esquerra diu que, si això de la taula necessita una falca, desbordarem l’Estat i no només l’Estat, sinó que la nostra veu es farà sentir a organismes externs com la Unió Europea, el Consell d’Europa o Nacions Unides. Els republicans no han apel·lat a l’Esperit Sant perquè encara no té despatx.

Des del pal de paller i allò de la feina ben feta que no vèiem un memoràndum on la mentida es disfressés amb tanta perícia de retòrica i la galta dura amb expressions que no volen dir res. Cal agrair-li al 132 que, després de tanta mandanga insubstancial, tingui la santa pebrotera d’afirmar que el seu partit viu “en contra de proclames buides, consignes de pancartes i frases enginyoses.” Ho torno a reconèixer, Pere: haig de tancar la boca, perquè subsumir la independència a qualsevol cosa que es dialogui amb els espanyols i plantar-te davant dels teus (i de la ciutadania en general) per afirmar que “ERC som els que cridem poc però que fem que les coses passin” és de puto amo. S’han de tenir els picarols quadrats, Molt Honorable, per salmodiar la parròquia així i després anar-te’n a la conferència autonòmica de presidents amb l’excusa que ho fas pels dissortats ucraïnesos.

Ho has aconseguit, Pere, contra tot pronòstic i a pesar dels desconfiats com jo. T’ho dic com sempre, amb veu baixa, mig coix d’enginy, però amb una prosa extremadament bella. Has fet que les coses passin. Ja ets un convergent més. Felicitats i molta sort amb la taula.