Temps era temps en què els exèrcits els formaven mercenaris. La població civil, naturalment, rebia les conseqüències de les guerres, però mai en termes tan impossibles d’acceptar de dolor i vides com va començar a succeir en el segle XX quan l’estat de la II República va ser el camp de proves del terror fent recaure sobre la població civil les pitjors conseqüències de l’aixecament franquista. Ens expliquen els historiadors que el que es coneix com “guerra civil” va ser de fet la primera guerra europea on l’aviació agressora va ser agent de por, destrucció i mort a pobles i ciutats. La Luftwaffe, enviada per Hitler en suport de les forces del bàndol nacional amb el nom de Legió Còndor, va ser l’entrenament hitlerià per a la IIGM (1939-1945) i més enllà de bombardejar centres de material de guerra, d’ indústries o centres de comunicacions, va sembrar el terror i la desmoralització a la rereguarda. Sols cal recordar l’horror que ens transmet, avui encara, el famós Guernika de Pablo Picasso.

A la revista Sàpiens podem llegir que només en morts directament relacionades amb el conflicte, “entre el 1939 i el 1945, el continent havia perdut 36 milions i mig de vides, que en aquella època equivalia a tota la població de França”. El país que més vides humanes va perdre va ser l’URSS, amb un compte sempre aproximat de 28 milions de persones, un nombre en què les víctimes civils eren el doble de les de militars. A Europa, sols el Regne Unit i Alemanya varen tenir més baixes militars que morts civils, i víctimes civils varen ser, també en la seva majoria, els 6 milions de jueus, els gitanos, comunistes i membres de la resistència que varen morir als camps de concentració, les cambres de gas, per afusellament, per desnutrició o per les malalties agreujades per les dures condicions de supervivència.

Sobre la guerra i totes les guerres, ens deia una pensadora com Simone Weil que es va implicar profundament en la lluita per la democràcia i va formar part de les Brigades Internacionals del 1936, quan es produeix l’aixecament franquista, que “és més probable que sigui el petroli la causa dels conflictes internacionals que no pas el blat.” El petroli o el gas, però sempre, seguint a la Weil i el càstig que les guerres representen des de 1931 per a la població civil, amb un fort biaix de classe. Qui més pagarà (de fet, està pagant ja) l’actual guerra a Ucraïna, són les classes socials més humils, les que més perjudicades es veuran per l’increment de preus, per les dificultats de la vida quotidiana, per l’esglai i la convivència menys amable a mesura que creixen les desigualtats, sense tenir cap seguretat que l’ordre internacional que quedi establert quan finalment es deposin les armes, justifiqui que la victòria és justa.

La població europea està sent arrossegada a participar en un joc geopolític en què no hi té res a guanyar. Són els grans poders econòmics, com de costum, els que pretenen treure profit de l'enfrontament.

En un moment com el que estem vivint, travessat per tantes incerteses, de nou ens dol la mirada dolorida per la visió de centenars de milers de persones que emigren sense saber on, fugint dels bombardejos, o dormint en les estacions de metro. Intenten evitar ser víctimes de les bombes que tornen a caure, amb molta més tecnologia i capacitat destructiva, que les que en els anys 30 del segle passat varen ordenar que es tiressin, des dels avions de Mussolini i Hitler, sobre Catalunya i Guernika. I si podem subscriure amb Simone Weil que “la vida serà menys inhumana en la mesura en què la capacitat individual de pensar i d’actuar sigui major”, res fa pensar que a curt termini la vida de ningú sigui més humana.

Per això semblarien encertar el camí tots aquells col·lectius que en l’actual conflicte bèl·lic posen de nou en primer pla la deshumanització dels interessos geo-estratègics i de la política. Així ho fa fet també Attac i el seu Consell Científic que han redactat un manifest amb el qual animen els moviments socials a sumar-se a una necessària i urgent mobilització ciutadana pel NO A LA GUERRA.

Del seu contingut, val la pena destacar que “la població europea està sent arrossegada a participar en un joc geopolític en què no hi té res a guanyar. Són els grans poders econòmics, com de costum, els que pretenen treure profit de l'enfrontament.”

Des d'Attac volem posar l'accent en la gravetat de les conseqüències més directes i immediates del xoc militar: 1) d’una banda, l'increment del poder i beneficis de la indústria armamentista i energètica-especulativa, totes dues síntesis de l'actual factòtum “grans-fons-de-inversió”. 2) de l'altra, el patiment i l'empobriment del gruix de la ciutadania afectada, que patirà amb l'esclat de la guerra, a més de greus pèrdues humanes, la destrucció habitacional i un encariment salvatge de tots els béns i serveis dependents dels preus de l'energia. Només cal recordar com han quedat els països que han experimentat guerres “alliberadores”.

I tot i que acaben recordant que hi haurà temps per proposar els termes per on ha de transitar la solució diplomàtica i negociada del conflicte, l’ús de la força s'ha de bandejar absolutament i per sempre de les relacions internacionals.

Potser era també a això, a bandejar la violència, que es referia Simone Weil quan deia que la vida serà menys inhumana quan la capacitat individual de pensar i d’actuar per la igualtat i per la pau, sigui més gran.