Aquesta setmana les xarxes s’han fet ressò d’un contrasentit que provoca la perplexitat de petits i grans. Des de la secretaria d’Educació es donava, amb tota naturalitat, la responsabilitat de fer complir sentència al centre de Canet de Mar requerit, primer directament i després davant la justícia, que la docència es donés en castellà en un 50% i en català l’altre 50% a P5. La solució final, gens salomònica, va ser seguir el Tribunal Suprem imposant el 25% de castellà al desestimar el recurs de cassació del Govern contra el TSJC. La raó fonamental del Govern, basada en la sobirania i el respecte a les llengües minoritàries, és que la decisió del TSJC entrava en contradicció amb la immersió lingüística legislada i establerta. (Però responia en canvi al conegut lema de Una, Grande y en español).

I aquí rau precisament una de les contradiccions i desconcerts de fons, perquè el que declarava la secretaria d’Educació no s’adiu amb les primeres declaracions del conseller d’Educació després del pronunciament del Suprem. Josep González-Cambray va manifestar-se en el sentit que els professionals de l’ensenyament havien de seguir fent “com sempre”, i que els directors dels centres podien estar tranquils perquè  "l’escola no ha de decidir res, ha de seguir fent la seva feina com han anat fent mestres i educadors fins ara”.

Crec que, com a mínim, hi ha una contradicció manifesta perquè les directrius de la política educativa afecten a tots en global i a cadascun del centres en concret, i no hi ha excepcions que valguin. El conseller no pot proclamar que, malgrat el Suprem, tot segueix igual per al conjunt dels centres educatius… però que per a Canet de Mar, segons la seva secretaria d’Educació, no és així. Ni podem entendre que els directors dels centres no s’han de sentir interpel·lats (i molt menys atemorits) per la política anticatalana de les grans figures jurídiques i polítiques de l’estat… però que el director del centre de Canet de Mar, sí. I tot és començar i recomençar, perquè encara es recorda la campanya de mentides i atemoriment que es va llençar el 2017 contra alguns professors de Sant Andreu de la Barca.

Tot i que ara comencen a expressar-se dubtes, per part de gent prou entenimentada, que es fonamenten en dades objectives sobre la validesa actual del model d’immersió, cal endegar un debat més a fons a l’hora de proposar com a possible alternativa el model basc, sense obviar, per evidents, les enormes diferències entre castellà i basc, i el parentiu romànic de català i castellà, i com similituds i diferències hi poden jugar a favor i en contra. Tot i així, el problema de fons, per a mi, és un altre, encara més perillós.

Recordem: El primer Programa d'Immersió Lingüística es va posar en marxa el curs 1983-84, a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants, gràcies a l'empenta d'unes quantes famílies que volien que els seus fills fossin educats en català. El curs 1989-90, des del centre pioner Rosselló-Pòrcel, la immersió lingüística va saltar a més de 700 escoles. Els resultats varen ser molt bons, i tot el Parlament hi va donar suport (amb dos vots en contra). 

Però des d’aleshores, com és que ningú, des de les conselleries d’Educació, no s’ha adonat que calia verificar, retre comptes, revisar, posar al dia, contrastar, la política educativa d’immersió centre a centre, territori a territori?

Com és que les onades migratòries, l’augment de la diversitat entre els alumnes, però també el creixement de la catalanofòbia ben explicada en programes de partits polítics que varen néixer (o renéixer) en l’odi a tot el que és català, no ha suposat noves estratègies educatives, lingüístiques i culturals que acompanyessin també estratègies ben dirigides i molt ben pensades en els mitjans de comunicació públics i privats? No hi ha prou evidència que també, en aquest camp, el que calen són lluites compartides des de tots els fronts educatius, artístics i culturals?

I així, sense fer-hi res, s’acaba descobrint —tard— que hi ha massa professors que donen les classes en castellà, diguin el que diguin els plans educatius o la política aprovada amb grans consensos.

I que no hi ha prou classes de català per a adults a les escoles, o que a certs programes dels mitjans de comunicació s’accepta “pinganillo” com a bèstia divisòria (per més que l’entrevistat hagi nascut a València).

I és que hi ha massa diputats, funcionaris amb càrrec, directors i secretaries generals amb la idea que una gran fita personal és arribar a pertànyer a aquesta aberració anomenada  “classe política” a la qual s’hi arriba pujant a les esquenes de la gent. A les esquenes de les famílies castellanoparlants de Santa Coloma que, d’acord amb professors progressistes, varen saber exigir i aconseguir als primers anys vuitanta del segle passat, una de les millors eines educatives per a la igualtat. De fet, quan els polítics es reclamen, amb raó o sense, de ser “d’esquerres”, el contrasentit ja no pot ser més gran. Com poden creure que pertanyen a una “classe política” per sobre de la classe que els ha donat escó, o conselleria, o subsecretaria o direcció general?  Segurament, pensant —erròniament— que exercir de classe política vol dir entre altres coses confondre, a ras de terra, l’ensenyament en català amb un 6% de quota per les llengües minoritàries de les grans plataformes que dominen el món audiovisual (a excepció de les més importants, que són estrangeres).

No fa pas encara massa temps que les primeres autoritats de Catalunya es negaven a fer l’humiliant “besamans” al Borbó que s’havia calçat el sabre el 3 d’octubre del 2017. Algun espontani posava a tot drap l’Himne de Riego al pas de la comitiva borbònica i als carrers es cridava que a Catalunya no tenim rei… Però potser les coses han canviat massa i ara sí que alguns que no en volien ja en tenen? En qualsevol cas, algú crema encara una foto d’un Borbó, però la crème de la crème de la “classe política” no desobeirà mai (ni cremarà) una sentència contra l’educació, la llengua i la cultura de Catalunya. Coses que implica ser, en cos i ànima, tan sols una autonomia…

Nota bene: El dia que s’explicava a l’aula les pacífiques i tan necessàries formes d’insubmissió, la classe política va fer campana.