Curiosament, el comissari europeu de Clima i Energia va ser, entre 2014 i 2019, l’exministre d’Agricultura amb José María Aznar i Mariano Rajoy, Miguel Arias Cañete. Dic curiosament perquè Espanya era i és un drama oligopòlic en matèria d’energia. Recordo un dinar a Brussel·les, gener del 2016, amb Gonzalo de Mendoza, un català membre del gabinet Cañete, oient de Jordi Basté, al restaurant Barbanera, on va parlar de la importància del Midcat i l’interès geoestratègic que hi tenien els Estats Units per evitar la dependència de Rússia. Els americans també tenien interès en l’empresa Grifols, per cert. Cosa que ja sabíem gràcies a Julian Assange i aquells cables filtrats per Wikileaks on es deia que, en cas de guerra, els punts estratègics a protegir a la península ibèrica eren l’Estret de Gibraltar, la divisió d’immunoglobulina d’ús intravenós de l’empresa catalana i el gasoducte que uneix la península amb Algèria.
I, dic jo, a la Secretaria d’Estat dels Estats Units no li devia interessar que el gas es quedés a Almeria. Li devia interessar que pogués arribar al cor d’Europa. No sé exactament si l’interès dels americans segueix sent el mateix —bàsicament, perquè ara s’han convertit en els grans subministradors de gas a Europa—, però demostra la importància d’aquesta gran canonada. És paradoxal que Alemanya tingués interès en la infraestructura a proposta de Rajoy, però, en canvi, Pedro Sánchez l’aturés, en principi, per l’aposta per les renovables. El Midcat havia d’unir Catalunya i Occitània, d’aquí el nom: migdia i Catalunya. La idea era vendre l’excedent de gas al sud d’Europa i el projecte tenia com a promotors Enagás i la francesa Teréga. Amb el vistiplau de la UE es va començar a construir el 2011 el tram Martorell-Figueres. La UE exigia que tots els comercialitzadors hi estiguessin d’acord, però ni la Comissió dels Mercats i la Competència ni els reguladors espanyol i francès ho van veure bé. Van dir que no seria rendible. I el 2018 va morir a Hostalric.
En el futur, quan es parli d’una Catalunya independent que quedaria fora de la UE… la pregunta hauria de ser: i com arribaria el gas a Europa amb una Catalunya expulsada a l’espai sideral si tanca l’aixeta?
Ara Sánchez s’ha posat d’acord amb el canceller alemany Olaf Scholz i el president francès Emmanuel Macron ha dit que s’ho repensarà. Berlín està d’acord en el fet que la Unió Europea financi bona part del projecte, que França estima ara en uns 3.000 milions. Ja fa anys que la geopolítica fa que el gas d’Algèria sigui essencial, però la guerra a Ucraïna ho ha amplificat. El problema és que el canvi estratègic respecte al Sàhara ha allunyat Espanya d’Algèria i ara Sánchez vol recuperar la relació, sense haver de passar per Itàlia i sense que el Marroc s’enfadi. De tot això, efectivament, se’n diu geopolítica. Perquè explica la importància de la geografia en la política. Dels mapes.
Per això sobta que a la política catalana, a la terra de Pere Duran Farell, es parli poc d’aquestes coses. Deu ser perquè les infraestructures incomoden a alguns partits per allò que se’n diu territori. He vist que Primàries Catalunya ha dit que cal fer valer la col·laboració amb Europa. És a dir, si volen gasoducte, que sigui a canvi de la independència. Serà que no. Però, certament, s’han de jugar les cartes reals, no les màgiques. I, en el futur, quan es parli d’una Catalunya independent que quedaria fora de la UE… la pregunta hauria de ser: i com arribaria el gas a Europa amb una Catalunya expulsada a l’espai sideral si tanca l’aixeta? I qui diu això, diu l’hidrogen verd o les mercaderies de la Xina que haurien d’anar a Europa via corredor ferroviari.