Comencem per l’anomalia. Dissabte que ve es reunirà a Argelers el congrés de Junts per Catalunya. És aberrant que un partit legalment constituït s’hagi de reunir fora de les fronteres on actua perquè alguns dels seus dirigents són a l’exili. Deixar passar per alt aquesta circumstància fora tant com normalitzar la repressió. Si bé no és excusable, és normal que així ho facin els partits unionistes de la coalició del 155, però no ho és gens que s’apunti a la festa un dirigent d’Esquerra, un partit que també té a l’exili la seva secretària general, Marta Rovira. Quan Rufián, un home més preocupat per la salut de l’esquerra espanyola que no pas per la independència de Catalunya i per la repressió contra els independentistes, es riu de l’exili amb una de les sempre ocurrents metàfores, hauria pogut canviar Waterloo per Ginebra, la ciutat suïssa on resideix Rovira. Si la boutade rufianesca l’hagués pronunciat Míriam Nogueras per riure’s de Rovira, potser llavors els militants republicans haurien posat el crit al cel per dir en veu alta el que remuguen en privat i no s’atreveixen a dir sobre el seu cap de files a Madrid. No m’imagino una situació semblant en cap altre lloc del món llevat de Palestina, un poble de perdedors gràcies als seus dirigents que es barallen per controlar la misèria. 

La realitat és que Junts ha de celebrar el seu congrés a la Catalunya del Nord si vol que el seu president fundador, Carles Puigdemont, i els altres exiliats participin presencialment en el conclave i no mitjançant una videoconferència. La repressió no és cap broma i l’exili és una condemna. Estaria bé que els congressistes tinguessin ben present això mentre es traslladen cap a la ciutat nord-catalana. La repressió només se suporta si un no es deixa vèncer. No és una frase per a les grans ocasions, per quan cada 15 d’octubre s'enfila el camí del cementiri de Montjuïc i davant de la tomba del president Companys es reprodueixen les paraules que el president màrtir va pronunciar en sortir de la presó el febrer de 1936. Aquell “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar” més que un crit de victòria era una premonició de la derrota final que es va produir el 1939. A l’independentisme li sobra èpica i li manquen victòries. Ja sé que Companys no era independentista, però aquesta no és ara la qüestió. El que vull dir és que un partit independentista, com és Junts, ha de viure més del futur que del passat. L’1-O és un referent, va ser el moment culminant d’un procés que no va acabar bé, perquè no va acabar amb la independència de Catalunya. Podem entretenir-nos a fer retrets a tots els dirigents d’aquella època, dels quals, per cert, pràcticament no en queda cap en actiu en la política autonòmica. Només Rufián, curiosament, tot i que ell en aquell moment era un actor secundari. Oriol Junqueras és a Esquerra el que Carles Puigdemont és a Junts.

Junts ha estat fins ara Carles Puigdemont, però a Argelers ha d’iniciar una nova etapa perquè, agradi o no, l’exili serà llarg. La via de l’indult és impossible

Dissabte, a Argelers, Junts entrarà en la majoria d’edat. No s’haurà desprès del tot del passat, perquè és impossible si vol continuar sumant, i per això els congressistes es trobaran amb una proposta de direcció que combina el passat amb el present. El vell i el nou. El procés ha amortitzat una generació de polítics que es resisteix a admetre que les obscures pràctiques del partit en el qual militaven abans ha condicionat que s’extingissin gradualment persones, en plena forma, que ronden els cinquanta anys i escaig. Els costa assumir-ho, però és així. Si tot va com han pactat les dues famílies de Junts i cap de les dues cau en la temptació de boicotejar l’altra amb vots de càstig, d’Argelers Junts en sortirà amb una direcció forta i cohesionada. Una direcció en la qual Laura Borràs exercirà el lideratge polític que Carles Puigdemont deixarà buit per voluntat pròpia. Això serà així per la personalitat de Borràs, que és una dona amb un carisma que fins i tot li reconeixen els adversaris. Jordi Turull és, en canvi, un home de partit, estimat, sobretot, pels seus antics correligionaris. És prou intel·ligent per saber que no pot competir amb el lideratge públic de Laura Borràs, que és, segons el CEO, la dirigent més ben valorada pels seus propis electors després de Carles Puigdemont. A Junts cap dirigent pot fer ombra a una Borràs, almenys de moment, que, tanmateix, ha d’acabar d’aprendre a mesurar l’espai i el temps de la política. Un polític ha ser oportú més que no pas oportunista. Amb els seus actes ha de demostrar un propòsit que no està disposat a sacrificar perquè sí a les oportunitats o a les circumstàncies.

Tots els partits pivoten al voltant d’un líder. És així a tot arreu. Quan un partit es carrega el seu líder natural, normalment cau per un pendent que el porta a l’extinció. Un dels casos més llampants en aquest sentit va ser Adolfo Suárez. La UCD va morir amb ell. Quan els dirigents del partit van trair Suárez, en van dictar la sentència a mort. No li van tenir en compte que ell havia estat el polític que va assegurar una transició que preservaria el que el franquisme havia guanyat amb la guerra i amb la revolució passiva posterior, per dir-ho a la manera del professor José Luis Villacañas. La conjuntura era una altra i Suárez era un pes mort inclús per a la monarquia. L’ascens del PSOE després del —diguem-ne intent— de cop d'estat de 1981 només s’explica així. Però aquesta és una altra història. El que volia destacar és la importància del dirigent únic. La llista seria llarga, començant per Jordi Pujol, per recórrer al més conegut per nosaltres, i podria seguir amb François Mitterrand, Konrad Adenauer o Golda Meir —una israeliana nascuda a Kíiv—, fins a arribar al francès Emmanuel Macron i Jacinda Ardern, la primera ministra de Nova Zelanda. Als EUA, els presidents són la cara visible de Republicans o Demòcrates. Pasqual Maragall va tastar els inconvenients de no controlar l’aparell del seu partit. Malgrat el lideratge social indiscutible que tenia l’exalcalde de Barcelona, Montilla i els capitans socialistes van fer-li el llit. Junts ha estat fins ara Carles Puigdemont, però a Argelers ha d’iniciar una nova etapa perquè, agradi o no, l’exili serà llarg. La via de l’indult és impossible. En primer lloc, perquè cap dels possibles beneficiaris a l’exili està disposat a acceptar aquesta opció. Seria suïcida, fins i tot per a Marta Rovira.

D’Argelers, doncs, Junts en sortirà amb una direcció renovada i una líder cada vegada més indiscutible. Caldrà esperar al 16-17 de juliol per saber com queden les ponències política i organitzativa, que és previst que s’aprovin en la segona fase congressual, que ja no se celebrarà a l’exili sinó al cor de la Catalunya metropolitana, a la Farga de l’Hospitalet. Hi ha idees que s’expressen amb símbols. Cal reconèixer, però, que aquest és un partit estrany, ja que fa al revés que tots els partits. Primer elegeix una direcció i després aprova el projecte que haurà de menar la nova cúpula. És una mica insòlit. I ho serà fins que no assumeixi que Junts és el partit dels independentistes, sense adjectius. Ha d’esdevenir el Partit, com era conegut en el seu temps el PSUC, malgrat que a l’oposició hi havia una constel·lació de partits comunistes. No es tracta de menystenir Esquerra o la CUP, que tothom anomena, segons la mateixa definició, republicans i anticapitalistes, respectivament, sinó de destacar l’accent que defineix Junts, l’element constitutiu d’un partit que només té sentit entès d’aquesta manera.

L’independentisme és el mínim comú denominador entre els militants i dirigents d’un partit nascut de l’excepcionalitat del 2017. Junts és una mena de partit nacional, escorat cap al centreesquerra, com la majoria de la societat catalana, en el si del qual conviuen liberals, la majoria progressistes, i socialdemòcrates. A Catalunya, el centredreta i la dreta és majoritàriament unionista, i els partits nacionalistes del passat ja són història. Com més s’assembli a l’SNP o al D66 neerlandès, Junts anirà millor. La defensa d’una societat de lliure mercat, socialment justa, sostenible ecològicament i radicalment democràtica ha de ser el pilar d’una manera de veure el món i el futur. Això permetrà als militants de Junts abordar tant l’ampliació de l’aeroport, com si convenen o no uns Jocs Olímpics d'Hivern, per altra banda, cada vegada més remots. Però també els guiarà per apostar per una política d’habitatge que superi la demagògia populista d’Ada Colau, posem per cas, o bé per una organització territorial i un model d’administració pública que serveixi millor els interessos col·lectius. Pàtria i progrés, aquesta és la fórmula.