Quatre hiverns després de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, l’Ivan dorm amb un ull obert. Fa temps que es va comprar un petit generador per garantir unes hores de llum quan la xarxa elèctrica cau. Té una filla petita i explica que afrontar temperatures de fins a vint graus sota zero sense calefacció ni electricitat és una cursa de resistència. “No és només el fred, és la incertesa”, assegura. Les sirenes continuen sonant i alerten de bombardejos, però quan la seva filla no és a casa, reconeix que ja no va cap als refugis, ni tampoc cal al metro, un búnquer per excel·lència. Lluny del front, però sota la mateixa guerra, la vida quotidiana s’ha convertit en logística.
Un front estabilitzat però sense victòria
La guerra a Ucraïna ja fa quatre anys que dura i encara no hi ha un desenllaç clar. El mapa parla d’estancament armat. Rússia controla aproximadament un 20% del territori ucraïnès —la totalitat de Luhansk i parts rellevants de Donetsk, Kherson i Zaporíjia—, però no ha aconseguit la ruptura estratègica que buscava al Donbàs.
Segons l’Institute for the Study of War (ISW), Moscou manté la iniciativa en diversos sectors del front, però sense trencaments decisius. Els avanços són lents i sostinguts, però insuficients per forçar una capitulació ucraïnesa. El conflicte s’ha convertit en una guerra de desgast amb un front d’uns 2.000 quilòmetres.
El cost humà és colossal. El Center for Strategic and International Studies (CSIS) estima —amb dades no confirmades oficialment— que Rússia podria haver patit fins a 1,2 milions de baixes des del febrer del 2022, entre 275.000 i 325.000 morts. Ucraïna, entre 500.000 i 600.000 baixes, amb fins a 140.000 morts. Les xifres són aproximades, però dibuixen un escenari d’esgotament estructural. En Dima en forma part. Fa tres anys que és soldat. En una altra vida era professor. Ara no sap quan podrà tornar a l’aula ni si, quan ho faci, hi haurà alumnes. El seu cas resumeix la transformació del conflicte: de la guerra de moviments del 2022 a una guerra de trinxeres i drons, on cada metre conquerit té un preu altíssim.
La guerra sobre les ciutats: drons, fred i infraestructures
La batalla no es lliura només al front. Rússia ha intensificat els atacs amb míssils i, sobretot, amb drons de llarg abast contra infraestructures energètiques i zones urbanes. Segons l’ISW, el 2025 s’han llançat desenes de milers de drons contra territori ucraïnès. L’objectiu és doble: desgastar la capacitat energètica i erosionar la moral civil. Ucraïna reclama més sistemes de defensa antiaèria Patriot, però el desequilibri econòmic és evident: un míssil Patriot val entre 1,6 i 3,3 milions d’euros segons la versió, mentre que un dron kamikaze rus pot costar menys de 30.000 euros. Saturar la defensa és, en si mateix, una estratègia.
Ivan ho viu cada hivern. Quan la llum cau, activa el generador. Sap que en tres dies la infraestructura pot estar reparada, però també que els atacs tornaran. La guerra, per a milions d’ucraïnesos, és resistir al fred.
Pressió internacional i el paper dels Estats Units
El context internacional també ha canviat. El retorn del president dels Estats Units, Donald Trump, a la Casa Blanca ha alterat l’equilibri de suports. Els EUA han reduït l’enviament directe d’armament, mentre la Unió Europea i aliats com el Regne Unit assumeixen un paper més central, inclosa la compra d’armes nord-americanes per transferir-les a Kíiv. Washington manté el suport en intel·ligència, però el marge d’Ucraïna per recuperar la iniciativa militar és limitat. La guerra depèn tant de la capacitat industrial com de la voluntat política dels aliats.
En aquest escenari, el president ucraïnès manté un discurs ferm. En una entrevista recent a la BBC, Volodímir Zelenski rebutjava cedir territori a canvi d’un alto el foc. “No ho veig com terra, sinó com abandonament”, afirmava, advertint que una retirada dividiria la societat i donaria temps a Rússia per rearmar-se. Zelenski defensa que la victòria és preservar la independència i, a llarg termini, restaurar les fronteres del 1991, tot i admetre que intentar-ho immediatament tindria un cost humà inassumible.
Els límits de Putin
Tot i mantenir la iniciativa tàctica, Rússia no és immune al desgast. Les sancions occidentals han alterat l’economia, amb inflació sobre productes bàsics i una despesa militar que absorbeix una part creixent del pressupost estatal. Moscou ha reorientat exportacions energètiques cap a mercats com l’Índia o la Xina i ha adaptat la indústria de defensa, però a mitjà termini això genera desequilibris estructurals.
El cost humà també condiciona la guerra. El sistema de reclutament voluntari és cada cop més car i depèn de primes i incentius per captar nous soldats, especialment en zones amb menys oportunitats. L’avenç constant de tropes és necessari per mantenir el front, però la sostenibilitat social i política del model és limitada.
Malgrat els esforços econòmics i militars, Moscou no disposa ara dels recursos humans ni materials per llançar una ofensiva decisiva que trenqui el front. L’avenç és possible, la ruptura no; la guerra continua, però cap dels dos bàndols té capacitat per imposar una victòria ràpida.
Pot acabar la guerra? Escenaris plausibles a mitjà termini
Amb aquestes coordenades, el futur immediat dibuixa més continuïtat que ruptura. Si Rússia no aconsegueix trencar el front, però manté la pressió sostinguda, el conflicte podria derivar en una línia estabilitzada sense acord formal de pau: una guerra congelada que recordaria el període 2014–2022, amb intercanvis puntuals de foc però sense una solució política definitiva. És l’escenari que molts analistes internacionals consideren més probable almenys fins al 2027: una guerra llarga, de baixa intensitat relativa però constant.
Un altre escenari passaria per concessions territorials de facto d’Ucraïna a canvi de garanties de seguretat sòlides, finançament sostingut i algun tipus de blindatge internacional. Alguns sectors diplomàtics occidentals ho han plantejat com una sortida pragmàtica. Però Kíiv ho rebutja perquè no només implicaria assumir la pèrdua de territori, sinó també legitimar una annexió per la força i fracturar la cohesió interna.
En aquest debat també hi apareix la qüestió de les eleccions. Zelenski ha deixat clar que Ucraïna podria celebrar comicis si formen part d’un procés real per posar fi a la guerra, però amb condicions estrictes: garanties de seguretat sòlides abans de convocar-los i mecanismes que assegurin la participació de milions de desplaçats i refugiats. Amb la llei marcial encara vigent i parts del territori ocupades, organitzar unes eleccions lliures i reconegudes internacionalment és tècnicament possible, però políticament i logísticament extremadament complex. Sense alto el foc estable, qualsevol votació quedaria exposada a riscos de seguretat i a una legitimitat qüestionada.
La guerra llarga també té una altra derivada menys visible però igualment decisiva: el cost de mantenir els exèrcits. Rússia necessita incorporar constantment nous efectius per sostenir el ritme del front. Diversos informes apunten que el sistema de reclutament voluntari és cada cop més car i que el Kremlin ha incrementat les pressions, especialment en regions perifèriques, per cobrir les quotes mensuals. El desgast humà obliga a pagar primes elevades, a flexibilitzar requisits mèdics i a buscar efectius en sectors socials vulnerables. Ucraïna, per la seva banda, també afronta dificultats per renovar tropes després de quatre anys de combat intens. El debat sobre l’edat de mobilització, les rotacions i la fatiga social forma part del rerefons estructural del conflicte. Si el factor militar no permet una victòria clara i el factor polític està condicionat per la seguretat, la pregunta ja no és només com acabar la guerra, sinó en quines condicions podria congelar-se.
Una guerra que transforma vides
Mentrestant, la vida continua marcada per la provisionalitat. Antonina va marxar de Mikolàiv amb els seus dos fills i ara viu a Estònia. El petit s’ha adaptat amb relativa rapidesa; el gran canvia d’humor cada cop que parla amb amics que es van quedar a la ciutat. Ella va haver d’escollir entre continuar donant classes a distància o intentar reconstruir una nova vida des de zero. La seva és la guerra dels desplaçats, la de les decisions irreversibles.
Entre el generador d’Ivan, la trinxera de Dima i l’exili d’Antonina, el conflicte es mesura en quilòmetres conquerits i en graus sota zero. El front pot semblar immòbil, però el desgast és profund i acumulatiu. Rússia manté la pressió; Ucraïna resisteix amb el suport internacional, encara que amb incerteses creixents. Les capitals occidentals calculen costos i escenaris, però sobre el terreny el temps no és una abstracció geopolítica: és hivern rere hivern.
Quatre anys després, la guerra no ha decidit un vencedor. Tampoc no ha generat encara les condicions polítiques per a una pau estable. El que sí que ha fet és transformar generacions senceres, redibuixar l’arquitectura de seguretat europea i instal·lar la incertesa com a rutina. I mentre el debat internacional oscil·la entre negociació i resistència, milions de persones continuen vivint en una espera que, de provisional, ja ha passat a estructural.