Quatre anys després de l’inici de la invasió a gran escala d’Ucraïna, les sancions imposades per la Unió Europea i els seus aliats contra Rússia continuen generant debat. Tot i que Moscou ha intentat projectar una imatge de resistència econòmica, diversos indicadors apunten que les restriccions estan deixant una empremta profunda, especialment en l’economia civil i, de manera indirecta, en la vida quotidiana de la població russa.
Segons fonts europees, l’impacte acumulat de les sancions és cada vegada més visible. L’enviat especial de la UE per a sancions, David O’Sullivan, ha defensat recentment que aquestes mesures no són una solució immediata ni definitiva, però sí un instrument de pressió sostinguda. Després d’anys d’aplicació, assegura que l’economia russa mostra signes clars de distorsió, provocats per la priorització del complex militar en detriment de sectors civils clau com el consum, els serveis o la inversió productiva.
Quins són els punts més sensibles?
Un dels punts més sensibles és el sector energètic, tradicional pilar de les finances russes. Els ingressos procedents del petroli i el gas han disminuït, tant per les limitacions comercials com pels topalls de preus impulsats per Occident. Aquesta caiguda d’ingressos coincideix amb un augment de la inflació, situada al voltant del 6%, i amb uns tipus d’interès elevats, que superen el 16%. Aquests factors encareixen el crèdit i redueixen la capacitat de consum de les famílies, especialment a les grans ciutats.
Malgrat l’esforç del Kremlin per mantenir el ritme de producció militar, aquest model comença a mostrar fissures. L’economia de guerra ha permès sostenir l’activitat industrial vinculada al conflicte, però ha generat escassetats en altres àmbits i ha limitat l’accés a béns importats, inclosos productes tecnològics i de consum. A llarg termini, experts europeus adverteixen que aquest desequilibri podria esdevenir insostenible si no es recupera una economia més diversificada.
Les trampes de Putin
Les sancions, però, no han estat impermeables. La UE reconeix que existeixen vies d’elusió, sovint a través de tercers països, on empreses privades busquen oportunitats comercials. Tot i això, Brussel·les afirma haver reforçat el control sobre la reexportació de components sensibles que podrien tenir ús militar, amb especial atenció a rutes a través d’Àsia central, el Caucas o l’Orient Mitjà.
Un cas diferenciat és el de la Xina, que manté una relació estreta amb Moscou. Tot i que no s’ha detectat un subministrament directe d’armament, la UE considera que Pequín contribueix a pal·liar els efectes de les sancions mitjançant suport econòmic i comercial. Les autoritats xineses, però, rebutgen aquestes acusacions de manera sistemàtica.
Finalment, una de les actuacions més recents s’ha centrat en la denominada “flota fantasma” russa: vaixells antics, sovint amb propietaris opacs, utilitzats per exportar petroli fora dels circuits habituals. Centenars d’aquestes embarcacions ja han estat sancionades. Tot plegat dibuixa un escenari en què les sancions no provoquen un col·lapse immediat, però sí un desgast progressiu que, amb el pas del temps, comença a notar-se dins les llars russes.
Què ha fet la UE?
En l’àmbit energètic, la UE assegura haver endurit de manera notable el control sobre una de les principals vies d’elusió: els vaixells sancionats que operaven sota banderes de conveniència. Segons O’Sullivan, molts estats han retirat la seva bandera a aquests petroliers, fet que ha dificultat el transport de cru rus cap als mercats internacionals. Aquestes mesures coincideixen amb dades oficials de Moscou, que mostren una forta caiguda dels ingressos públics procedents del petroli i el gas, que al gener es van reduir a la meitat i van assolir el nivell més baix dels darrers anys, posant pressió addicional sobre els comptes de l’Estat.
Tot i aquests avenços, Brussel·les també ha rebut crítiques dels Estats Units per no haver anat prou lluny. Washington ha qüestionat l’acord comercial entre la UE i l’Índia, argumentant que la manca de noves restriccions sobre el petroli rus beneficia indirectament l’esforç bèl·lic del Kremlin. Des de l’inici de la guerra, l’Índia s’ha convertit en un dels principals compradors de cru rus a preus reduïts, una situació que ha generat tensions diplomàtiques. O’Sullivan, però, defensa l’estratègia europea, recordant que la UE ha sancionat refineries índies, ha vetat la importació de derivats del petroli rus i ha aconseguit que grans operadors portuaris bloquegin l’accés a vaixells sancionats. Segons ell, el diàleg amb un actor clau com l’Índia permet obtenir més resultats que una política d’aïllament total.