L’estiu és també una temporada de canvis per a molts joves: acaben els estudis, busquen la primera feina o fan números per saber si es poden permetre marxar de casa. A Europa, però, aquest salt cap a la vida adulta no es produeix al mateix ritme. Les diferències entre països són enormes i Espanya se situa entre els estats on la independència arriba més tard.
Una de les fotografies d’aquesta situació la proporciona l’indicador NEET —Neither in Employment nor in Education or Training— que agrupa els joves que ni treballen ni estudien ni participen en cap programa de formació. Segons les últimes dades d’Eurostat, l’11% dels europeus d’entre 15 i 29 anys es trobava en aquesta situació el 2025. A Espanya, la proporció era lleugerament superior: un 11,5%.
Ser NEET o NINI, però, no vol dir necessàriament haver abandonat els estudis o no voler treballar. L’indicador d’Eurostat inclou tant joves que busquen feina com persones que es troben fora del mercat laboral per altres motius. És, sobretot, una manera de mesurar quants joves estan desconnectats simultàniament de l’educació i de l’ocupació. I el mapa europeu mostra diferències importants. Als Països Baixos només el 5,3% dels joves es troba en aquesta situació, seguits de Suècia, amb un 5,9%, i Eslovènia, amb un 7,6%, segons dades de la Comissió Europea. A l’altre extrem hi ha Romania, on la proporció arriba al 19,2%, Bulgària, amb un 13,8%, i Grècia, amb un 13,6%. Espanya, doncs, queda a tocar de la mitjana comunitària.
La difícil entrada al món laboral
El problema es fa més visible a mesura que passen els anys. A la UE, només el 5,3% dels joves d’entre 15 i 19 anys són NINI, però el percentatge puja al 12,8% entre els 20 i els 24 anys i arriba al 14,7% entre els 25 i els 29. És justament quan haurien de consolidar la seva entrada al mercat laboral quan augmenta el nombre de joves que queden fora tant de la feina com de la formació.
La tendència general, tanmateix, és positiva. Eurostat calcula que la proporció de joves NINI a la UE ha passat del 15,2% el 2015 a l’11% el 2025. Vint-i-dos dels 27 estats membres han aconseguit reduir-la durant aquest període, i Brussel·les s’ha fixat com a objectiu baixar del 9% el 2030. Però trobar feina és només una part del problema. Per a molts joves, aconseguir prou ingressos per poder pagar un lloguer i deixar la llar familiar és el següent gran obstacle. I aquí les diferències entre països són encara més evidents.
Diferències entre el nord i el sud d'Europa
A Espanya, els joves van marxar de casa als 30 anys de mitjana el 2024, segons la mateixa font. Són gairebé quatre anys més que la mitjana de la UE, situada en els 26,2. Només quatre països registren una emancipació encara més tardana: Croàcia, amb 31,3 anys; Eslovàquia, amb 30,9; Grècia, amb 30,7, i Itàlia, amb 30,1.
A Catalunya, la dificultat per fer aquest pas també és evident. Només el 18,6% dels joves d’entre 16 i 29 anys vivia emancipat el 2025, segons les dades de l’Observatori Català de la Joventut. La taxa va créixer lleugerament respecte de l’any anterior, però encara mostra fins a quin punt l’accés a una vida independent continua sent complicat per a una part important de la joventut catalana.
A l’altra banda del continent, la situació és radicalment diferent. A Finlàndia, els joves deixen la llar familiar als 21,4 anys de mitjana, mentre que a Dinamarca ho fan als 21,7 i a Suècia, als 21,9. Entre el nord i el sud d’Europa hi ha, per tant, una diferència de més de vuit anys.
Les dues estadístiques no expliquen exactament el mateix ni permeten establir una relació directa entre no estudiar ni treballar i emancipar-se tard. L’habitatge, els salaris, les polítiques socials i els costums familiars també pesen a l’hora de decidir quan un jove pot començar una vida independent, tal com assenyala Eurostat. Ara bé, juntes ofereixen una fotografia reveladora d’una generació que necessita més temps per completar el seu pas cap a l’edat adulta. A Espanya, el nombre de joves allunyats de la feina i els estudis és pròxim a la mitjana europea, però marxar de casa continua sent una de les transicions més tardanes de la UE. El repte no és només entrar al mercat laboral, sinó aconseguir que fer-ho permeti, finalment, construir una vida pròpia.