Caterina Biscari (Ragusa, Sicília, 1957) acaba de ser distingida amb la Medalla d'Or de la Generalitat, la màxima distinció de la institució, per haver "reforçat la projecció de la recerca feta des de Catalunya". Des del 2012 ha estat directora del Sincrotró ALBA, un complex d'acceleradors d'electrons a Cerdanyola del Vallès amb els quals es genera llum de sincrotró per a l'anàlisi atòmica i molecular de les propietats de la matèria. Cada any hi passen més de 3.800 investigadors de ciències biològiques i de materials amb l'objectiu d'avançar en la comprensió del món i en el desenvolupament de tecnologies per a un sistema de salut més eficient i una economia més innovadora, sostenible, neta i intel·ligent. És a dir, que ha dirigit una de les principals infraestructures científiques del país, motiu pel qual l'executiu català la considera "un referent per a les dones en la ciència". "Ha contribuït a fer visible la seva presència en els espais de decisió de la recerca europea", insisteixen.
Catorze anys després de posar-se al capdavant d'un sincrotró incipient, Biscari deixarà el lloc aquest novembre per passar el relleu a Harry Westfahl Jr., que tindrà el repte de transformar la infraestructura a una de quarta generació. Amb motiu del reconeixement i de la seva jubilació, a ElNacional.cat hem pogut entrevistar-la per veure com ha canviat ALBA en els últims catorze anys sota la seva direcció i per entendre per què és tan important per a Catalunya. "Tots els països avançats tenen un sincrotró", comenta, mentre valora la seva etapa al capdavant de la infraestructura.
La Medalla d'Or és un reconeixement que ALBA és un projecte important per al país
Després de catorze anys al capdavant d'ALBA, ha estat distingida amb la Medalla d'Or de la Generalitat. Com rep aquest reconeixement?
És un gran honor per a mi, personalment, però és també un reconeixement a la feina de tota la gent que ha treballat a ALBA, que hi treballa i que hi treballarà. És un reconeixement que aquesta infraestructura és un projecte important per al país. És una gran satisfacció.
Com va començar a interessar-se per la física?
Abans d'anar a la universitat, cadascú es pregunta què és el que vol fer de gran. Al Liceu Italià de Madrid, quan vaig estudiar física l'últim any, no va ser suficient. Necessitava saber més, conèixer més, i va ser quan vaig dir que m'inscriuria a Física. Sempre m'ha agradat estudiar, i tenia traça per a les matemàtiques. Va ser una unió entre les meves capacitats i la necessitat d'entendre millor les coses.
I al sincrotró, com hi va arribar? Què va sentir?
Treballava al CERN, amb acceleradors, de manera que sabia el que és una gran infraestructura. Quan em vaig presentar a la plaça de director, sabia el que era ALBA, però mai hi havia estat. M'acordo del primer dia que vaig visitar el sincrotró, quan ja m'havien dit que era la persona triada per ser la pròxima directora. Va ser una sorpresa molt positiva de veure perquè, en aquell moment, ALBA estava començant l'operació, amb prou feines estava construït. Calia començar a fer l'operació i a rebre els usuaris, els científics, els investigadors… El que em va cridar l'atenció primer va ser, naturalment, la infraestructura en si. Quan entres, tens la sensació de dir: uau! Després, també em va cridar l'atenció la gent que hi havia. Vaig poder parlar amb tots ells, i era com parlar amb una entitat on veus diferents punts de vista, però que tots van en la mateixa direcció.
Per què és tan important ALBA per a Catalunya, Espanya i Europa?
I tenim investigadors que venen de la resta del món! És un instrument que té unes capacitats d'avançar en el coneixement de la matèria amb moltíssimes aplicacions que no trobes en altres laboratoris. És essencial per al desenvolupament de fàrmacs i de vacunes, per entendre com actuen certes malalties. Des del punt de vista de les ciències de la vida, amb els sincrotrons aconsegueixes veure cada vegada més. Aconsegueixes veure com són les cèl·lules. O, si parlem de la connectòmica, que és veure com funcionen les xarxes neuronals del cervell, això només ho pots veure si tens una gran infraestructura com ALBA. I si et parlo de ciències de materials —bateries, energies netes, cèl·lules solars, espintrònica, centres de dades—, hi ha tota una sèrie d'avenços on necessites uns instruments analítics de gran precisió i de gran potència, i això ho tens en un sincrotró. Llavors, que Catalunya tingui el sincrotró aquí, que les empreses i investigadors tinguin aquesta possibilitat pràcticament al costat de casa seva, permet avançar en projectes i ser més eficients. També implica un avantatge econòmic, perquè aconsegueixes optimitzar els temps i els costos. Tots els països avançats tenen un sincrotró o més. Per exemple, el Japó té com deu sincrotrons. A Europa, Alemanya, França, Anglaterra, Suècia, Suïssa, Itàlia… tots tenen el seu sincrotró perquè és part pròpia del que és la investigació del país.
Me'n puc anar contenta. Les expectatives que hi havia les hem complert, i amb escreix
Quins reptes es va trobar quan va arribar a l'ALBA?
Era el moment en què es començava. Hi havia bastant escepticisme, perquè a Espanya hi havia gent que feia servir sincrotrons d'altres països. Quan l'ALBA va ser aprovat, hi havia 200 persones. Quan va entrar en operació, 600. Aquest era el repte, fer la infraestructura, que és molt complexa. Per poder mirar com es comporten els àtoms, necessites una gran precisió i estabilitat, i que tot funcioni. Hi ha milers de sistemes que han de funcionar alhora, i tot és molt complex tècnicament. A Espanya no s'havia fet mai, de manera que hi havia un cert escepticisme. Qui sap si funcionarà? Com ha de funcionar 24 hores durant 7 dies a la setmana? Seran capaços? L'equip també estava preocupat que això pogués funcionar. Aquest va ser un repte més sobre una qüestió gairebé psicològica que no real, perquè el que havien fet fins que jo vaig arribar era excel·lent. D'altra banda, era un moment en què hi havia una forta crisi econòmica. Una infraestructura d'aquest tipus necessita projectes de futur. En aquell moment s'havia posat en marxa el que era la fase 1 de la instal·lació, però era evident que calia créixer i desenvolupar el que hi havia. És un accelerador de 300 metres de circumferència, al voltant del qual tens ports d'on surt la llum de sincrotró i, darrere d'aquests ports, els laboratoris. Era un malbaratament no fer-los servir tots, però cada nova línia experimental era diners extra, de manera que passar de set línies a les catorze que tenim ara va ser un repte, perquè el moment econòmic del país no era bo.
Aviat deixa el càrrec. Se'n va amb la sensació d'haver deixat la feina feta?
Estic molt satisfeta. Me'n puc anar amb la sensació d'haver fet bastant. Podria haver fet més? Potser sí. Però mirant enrere, veig que sí, que ha anat bé. Si tornés a començar, probablement algunes coses les faria diferents, però me'n puc anar contenta. I el reconeixement que em donen ara em diu que, almenys, les expectatives que hi havia les hem complert, i amb escreix.
Quin ha estat el moment més difícil en aquests anys?
El moment de la covid va ser difícil, naturalment. La resposta de la gent va ser fantàstica, perquè vam aconseguir treballar en condicions que eren complicades per a tothom. Però érem una de les instal·lacions on es feia recerca sobre la covid, i vam poder forçar-nos una mica a ser aquí. Vam aprendre molt d'aquell període. Una altra part complicada, que em sembla que no podré solucionar en els dos mesos que em queden, és la qüestió dels contractes laborals. S'ha congelat la possibilitat de tenir reconeixements d'antiguitat o possibilitats de carrera, cosa que hi havia fins fa poc, i que crea moments de molt d'enuig justificat entre els treballadors. Me'n vaig amb aquesta preocupació, i espero que hi pugui haver solucions. El Govern i la consellera estan intentant que, almenys, es pugui tenir reconeguda l'antiguitat d'alguna manera en el salari.
I quins èxits destaca després d'aquests catorze anys? Què ha aconseguit ALBA?
Hi ha milers de publicacions, més de 10.000 usuaris que ens han utilitzat i que ens fan servir. Els números parlen per si sols. Així i tot, el que ha aconseguit ALBA és convertir-se realment en un centre que té la confiança dels dos governs que ens financen, que té la confiança de la comunitat d'usuaris i col·laboradors. ALBA és vist com un col·laborador molt fiable, i un exemple és que s'ha creat JEMCA (Joint Electron Microscopy Center at ALBA), que és una plataforma on hi ha microscopis electrònics d'altres institucions que han preferit que l'instrument sigui aquí, i els usuaris els poden demanar a través d'un procés competitiu. És un èxit que hi hagi instituts que prefereixen que el seu microscopi sigui aquí. Estan en una xarxa on passen moltíssims científics de tot el món, i això crea llaços, noves idees i oportunitats. I això és perquè ALBA és de tots. Crec que hem aconseguit que ALBA es vegi com un projecte de tots.
Cal desenvolupar mètodes d'intel·ligència artificial per al que es necessita en aquests laboratoris
Ara que ho deixa, què farà?
Ser lliure! (Riu) Descansar, dedicar-me a fer el que vulgui, quan vulgui i com vulgui. Viatjar, per exemple. He viatjat molt per feina, i és molt agraït perquè he visitat moltíssims llocs, però sempre amb la idea de tenir un temps limitat. Potser t'escapes una hora a veure alguna cosa, però amb la preocupació que hauries d'estar treballant. Bé, i em preguntaves abans per què vaig fer física. Doncs ara vull conèixer altres coses que no siguin física. I tornar a agafar els pinzells i dedicar-me a pintar, com feia quan tenia més temps. I dedicar-me també a la família, que ara soc àvia i tindré la meva neta més a prop. En fi, gaudir de la vida.
Acabem amb una altra pregunta sobre el futur: quins són els reptes del seu successor, Harry Westfahl?
El repte és dur a terme el projecte d'ALBA II, que és transformar el sincrotró d'una tercera a quarta generació. Tenim el finançament aprovat, però és un projecte complex que es fa mentre es continua operant la resta. Harry Westfahl ha creat Sirius, el sincrotró de quarta generació a Campinas (Brasil), i crec que això ara ho farà sense cap problema. És el repte principal. Després, hi ha el repte que deia abans, el dels salaris. I el repte del futur tecnològic, que inclou la producció de dades i com utilitzar-les, integrat amb la intel·ligència artificial. Cal desenvolupar mètodes d'intel·ligència artificial que siguin dissenyats per al que es necessita en aquests laboratoris, on els detectors et donen petabytes de dades i has de treure la informació. La intel·ligència artificial necessita personal que la prepari. Veiem com s'obren camins, però no està gaire clar com recórrer-los. És un repte molt interessant perquè la intel·ligència artificial està canviant la vida de tots, i en una infraestructura científica com la nostra és un canvi molt potent. Podrem utilitzar la intel·ligència artificial d'altres, però hem de desenvolupar la nostra.