Quan el conflicte amb l’Iran entra en el primer cap de setmana després de l’esclat de la nova ofensiva, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, afronta el moment amb una combinació de suport intern sense precedents i una creixent controvèrsia internacional. A Israel, l’operació militar contra el règim iranià ha consolidat la seva posició política; als Estats Units, en canvi, el paper de Washington en la guerra ha obert un intens debat polític.
Un article publicat aquesta setmana al diari britànic The Telegraph definia Netanyahu com “el gran líder de guerra del nostre temps”. El periodista conservador Charles Moore comparava el primer ministre israelià amb Winston Churchill i presentava la seva estratègia contra l’Iran com una lluita històrica que podria redibuixar l’equilibri de poder al Pròxim Orient. La comparació ha estat ràpidament amplificada pels partidaris de Netanyahu a les xarxes socials. Des de fa anys, el dirigent israelià presenta l’Iran com l’amenaça existencial principal per a Israel, i la nova guerra sembla reforçar aquest relat en un moment políticament delicat.
Suport massiu a Israel
L’ofensiva militar, iniciada amb l’assassinat del líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, ha generat un ampli consens intern. Segons una enquesta preliminar de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional d’Israel, el 81% de la població dona suport als atacs contra l’Iran i un 63% considera que la campanya hauria de continuar fins a la caiguda del règim iranià. Fins i tot sectors tradicionalment crítics amb Netanyahu han adoptat un discurs d’unitat nacional. El principal canal de televisió del país, Channel 12, sovint molt dur amb el govern, ha incorporat el lema “Junts fins al final” al seu logotip informatiu.
Els líders de l’oposició també han tancat files. L’exprimer ministre Yair Lapid va escriure aquesta setmana en una columna a The Economist que, davant aquesta operació militar, se situa “al darrere del govern i de l’operació a l’Iran”. Una posició similar ha adoptat l’excap de govern Naftali Bennett, reflectint el clima polític del país.
La guerra com a estratègia electoral
Per a Netanyahu, la guerra també té una dimensió política clara. Després dels atacs del 7 d’octubre del 2023 —considerats el pitjor fracàs de seguretat en la història d’Israel— la imatge del primer ministre com a “senyor seguretat” va quedar profundament tocada.
Des d’aleshores, el govern israelià ha apostat per successives operacions militars per recuperar la capacitat de dissuasió i redefinir el paper d’Israel a la regió. La guerra actual amb l’Iran i el conflicte de dotze dies del juny passat formen part, segons fonts pròximes al primer ministre, del nucli de la seva estratègia per guanyar les pròximes eleccions.
El mateix Netanyahu ha repetit en diverses ocasions que l’objectiu és “transformar el Pròxim Orient”. Des del 2023, Israel ha eliminat diversos líders dels grups que el govern defineix com “l’eix del mal”, inclosos dirigents de Hamàs, Hezbollah i, finalment, el líder suprem iranià. La nova ofensiva, batejada oficialment com a “Operació Lleó Rugent”, ha estat presentada des del primer moment amb una forta càrrega simbòlica i comunicativa, un indici que el govern vol capitalitzar políticament els èxits militars.
Trump, aliat clau però polèmic
Si Netanyahu dirigeix la campanya militar, el president nord-americà Donald Trump és l’aliat imprescindible. El primer ministre israelià ha agraït repetidament el suport de Washington i ha destacat la cooperació militar entre els dos països. Fins i tot ha anunciat la seva intenció de concedir a Trump el Premi Israel durant les celebracions del Dia de la Independència el mes vinent. No queda clar, però, si el president nord-americà té intenció d’assistir-hi.
Malgrat la sintonia entre els dos líders, la guerra és molt més impopular als Estats Units. Una enquesta de CNN indica que gairebé sis de cada deu nord-americans desaproven la decisió de Washington de participar en accions militars contra l’Iran. La divisió política és profunda: només el 18% dels votants demòcrates hi donen suport, mentre que entre els republicans l’aprovació arriba al 77%.
El debat polític als Estats Units
La polèmica es va intensificar després d’unes declaracions del secretari d’Estat, Marco Rubio, que va suggerir que l’operació nord-americana es va llançar perquè Israel preparava una acció que podia provocar represàlies iranianes contra forces dels Estats Units. Tot i que Rubio va matisar posteriorment les seves paraules, el debat ja s’havia encès. Trump també va intervenir per negar que Israel hagués forçat la decisió, afirmant que potser havia estat ell qui havia pressionat Tel-Aviv.
Per a diversos analistes israelians, aquest tipus de missatges poden perjudicar el país. Jeremy Issacharoff, exresponsable d’afers estratègics del ministeri d’Afers Exteriors israelià, adverteix que implicar Israel en el debat partidista nord-americà és perillós. Segons ell, si el conflicte s’allarga o té conseqüències econòmiques —com l’augment del preu del petroli—, molts votants nord-americans podrien començar a qüestionar la necessitat d’aquesta guerra, recull un article de la CNN.
El risc per a l’aliança estratègica
Aquest és el dilema que afronta Netanyahu. L’ofensiva contra l’Iran pot reforçar la seva posició interna i facilitar la reelecció en uns comicis previstos per a finals d’any, però també pot erosionar un dels pilars de la política exterior israeliana: el suport bipartidista dels Estats Units. Durant dècades, Israel ha comptat amb el suport tant de republicans com de demòcrates. Però la combinació d’una guerra impopular i la forta associació entre Netanyahu i Trump podria alterar aquest equilibri.
En aquest context, el gran interrogant continua sent el mateix: fins on arribarà la guerra. Tant Netanyahu com Trump insisteixen que no volen un “conflicte etern”, però ningú sap encara quin serà el punt de sortida. I mentre les operacions militars continuen, la pregunta que comença a aparèixer en els debats polítics a Washington és cada vegada més clara: com acabarà aquesta guerra i quin preu tindrà.