Ceuta i Melilla tornen a treure el cap en la precampanya electoral marroquina. A tres setmanes de les legislatives del 23 de setembre, la crisi migratòria de finals de juliol ha situat les dues ciutats espanyoles al centre del debat polític al Marroc, encara que amb lectures molt diferents segons el partit. La qüestió territorial hi és, però també ho són el malestar dels joves, la falta d’oportunitats i la relació amb Espanya.
El ministre d’Obres Públiques i Aigua del Marroc i secretari general de l’Istiqlal, Nizar Baraka, ha tornat a reivindicar aquesta setmana la sobirania marroquina sobre Ceuta i ha advertit que Rabat “no retrocedirà ni un sol pam del seu territori nacional”, tot i definir Espanya com un “soci essencial”. Baraka ha fet aquestes declaracions durant un míting electoral a Rabat, en què s’ha referit directament a la crisi migratòria viscuda a la ciutat autònoma. “Què hem de dir a la nostra veïna Espanya després del que ha passat a Ceuta?”, ha preguntat el dirigent, en referència a les preocupacions expressades per Madrid sobre la seva seguretat nacional.
Aquesta posició encaixa amb el discurs històric de l’Istiqlal, una de les principals formacions —nacionalista i conservadora— de la política marroquina. El partit manté des de fa dècades la reivindicació de Ceuta i Melilla i les inclou en el seu discurs sobre la recuperació de territoris sota control estranger. En plena precampanya, però, el missatge de Baraka adquireix una dimensió política especial: l’Istiqlal combina la defensa de la sobirania amb la voluntat de preservar la relació amb Madrid.
Crítica al govern i situació dels joves
La resta de forces principals han estat més prudents a l’hora de convertir Ceuta i Melilla en una qüestió estrictament territorial. El Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), principal força islamista del país i ara a l’oposició, va celebrar una reunió extraordinària després de la crisi i va posar el focus en les causes de la migració massiva cap a Ceuta. Segons el comunicat del partit, la situació exigia abordar les condicions que havien empès milers de persones, especialment joves, a intentar travessar la frontera.
El PJD ha anat més enllà en les darreres setmanes. Mustafa Khalfi, membre de la secretaria general del partit i exministre, ha definit els fets de Ceuta i Melilla com un “punt d’inflexió” que requereix una lectura nacional profunda i no només una resposta policial. El partit ha reclamat una investigació àmplia, sota la supervisió de la monarquia, per analitzar les dimensions de seguretat, socials, juvenils i internacionals de la crisi, segons va explicar en una entrevista recollida per Hespress.
També el Partit del Progrés i el Socialisme (PPS) ha evitat reduir el conflicte a la disputa territorial. La formació va considerar que l’arribada massiva de persones a Ceuta i Melilla revelava “la profunditat de la crisi econòmica i social” que afecta àmplies capes de la societat marroquina i va responsabilitzar el govern de l’empitjorament de les condicions de vida. El partit va reclamar una intervenció humanitària urgent i una investigació dels fets, segons va informar el portal de notícies marroquí Hespress.
En una línia similar s’ha expressat la Unió Socialista de Forces Populars (USFP). El seu primer secretari, Idriss Lachgar, va advertir durant un acte a Oujda que el partit rebutja que la tragèdia de Ceuta es converteixi en una “mercaderia electoral”, ni dins ni fora del Marroc. Lachgar va insistir que els intents d’emigrar són l’expressió d’un patiment real entre ciutadans marroquins, segons el comunicat publicat pel mateix partit.
Una qüestió nacional complexa
El Reagrupament Nacional d’Independents (RNI), el partit del primer ministre Aziz Akhannouch, també ha intentat desactivar la lectura electoral més agressiva. El seu president, Mohamed Chouki, va afirmar després de la crisi que els fets de Ceuta i Melilla havien de ser abordats “amb responsabilitat, lluny de les maniobres polítiques”. El dirigent va situar la dignitat i les oportunitats per als joves com la principal resposta als reptes migratoris, segons el web oficial de la formació.
I el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), una altra de les grans forces de la coalició governamental, ha definit la crisi com una qüestió nacional complexa en què es barregen les dimensions social, econòmica, cultural i geopolítica. En un comunicat publicat després dels fets, el partit va reclamar una resposta nacional i internacional àmplia i va rebutjar les lectures que reduïssin la responsabilitat a una sola causa.
Sobirania vs. malestar social
Així, la crisi de Ceuta i Melilla està entrant en les eleccions marroquines per diferents portes. Per a l’Istiqlal, és també una qüestió de sobirania. Per a l’oposició d’esquerres i islamista, és sobretot un símptoma del malestar social i de la falta d’oportunitats. I per als partits de govern, un problema migratori que exigeix evitar la politització.
El que comparteixen totes aquestes lectures és que les imatges de milers de joves intentant arribar a Ceuta i Melilla han convertit les dues ciutats en un mirall de les tensions internes del Marroc. La disputa sobre la sobirania continua viva, però aquesta vegada arriba a les urnes acompanyada d’una pregunta més incòmoda: per què tants joves marroquins estan disposats a arriscar la vida per sortir del país?
Mundial 2030 i, la final a Casablanca?
La paradoxa de la relació amb Espanya també es juga en un altre terreny: el futbol. El Marroc, Espanya i Portugal organitzaran conjuntament el Mundial del 2030, però la seu de la final continua sense estar decidida. Casablanca aspira a acollir el partit decisiu al nou estadi Hassan II, mentre Espanya defensa les seves opcions: el Santiago Bernabéu i el Camp Nou. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha reclamat públicament que la final es jugui a Espanya, mentre que el president de la Federació Marroquina, Fouzi Lekjaa, ha reivindicat l’opció de Casablanca. El debat, a més, ja ha començat a esquitxar Portugal: el partit ecologista Livre ha demanat reconsiderar la participació del Marroc en el torneig arran de la crisi migratòria de Ceuta.
És una fotografia reveladora de la relació entre Rabat i Madrid: els dos països cooperen en un projecte d’abast mundial mentre mantenen oberta una disputa territorial que es remunta dècades enrere. Ceuta i Melilla continuen sent considerades pel Marroc com a ciutats “ocupades”, però Espanya i el Marroc comparteixen alhora interessos econòmics, migratoris, de seguretat i, ara també, esportius —amb el permís de Portugal—. El Mundial del 2030 serà, probablement, l’escenari més visible d’aquesta relació feta de cooperació i rivalitat.
Amb les eleccions del 23 de setembre cada vegada més a prop, Ceuta i Melilla poden acabar sent menys una promesa territorial que un símbol del malestar que els partits hauran de disputar-se a les urnes.