Quan el president rus, Vladímir Putin, va presentar l’Oréixnik a finals de 2024, el missatge era inequívoc. Rússia disposava d’una nova arma hipersònica capaç de demostrar que, malgrat les sancions occidentals i més de dos anys de guerra a Ucraïna, continuava sent una potència tecnològica de primer nivell. El míssil havia de simbolitzar la capacitat d’innovació militar del Kremlin i reforçar la idea que Moscou mantenia un avantatge estratègic davant dels seus adversaris.
Ara, però, documents interns filtrats i analitzats per investigadors independents dibuixen una realitat molt menys espectacular. Segons aquesta documentació, una de les peces clau que permeten a l’Oréixnik mantenir la seva trajectòria durant el vol està basada en una tecnologia desenvolupada durant la dècada dels setanta, en plena Guerra Freda, i presenta problemes que van molt més enllà de la seva antiguitat.
Material de l'època soviètica
La qüestió no és només que el sistema sigui vell. El problema és que els equips necessaris per comprovar-ne el funcionament pràcticament han desaparegut. Les màquines utilitzades per verificar la fiabilitat del giroscopi GU-503, l’element encarregat de corregir la trajectòria del míssil, també daten de l’època soviètica i ja no es fabriquen. Quan es van avariar, no van poder ser substituïdes.
Aquesta circumstància és especialment rellevant perquè els míssils hipersònics operen en condicions extremament exigents. A velocitats superiors a diverses vegades la del so, una desviació mínima pot traduir-se en errors enormes sobre el terreny. Segons els investigadors, una variació de mig grau respecte a la ruta prevista podria fer que l’arma impactés desenes de quilòmetres lluny de l’objectiu.
La filtració també apunta a un altre problema estructural. Les cartes internes de la indústria armamentística russa suggereixen que la producció en massa d’aquest component seria extraordinàriament costosa. Això xoca amb les declaracions del Kremlin sobre una futura expansió de l’arsenal Oréixnik i planteja interrogants sobre la capacitat real de Rússia per industrialitzar aquest sistema a gran escala.
Tanmateix, la història de l’Oréixnik va més enllà d’una qüestió tècnica. El cas reflecteix un fenomen que diversos analistes han observat durant la guerra d’Ucraïna: la diferència creixent entre la imatge de modernitat militar que Moscou projecta i les limitacions que afronta el seu sector industrial.
Des de l’inici del conflicte, Rússia ha demostrat una notable capacitat per mantenir la producció d’armament malgrat les sancions. Però també han aparegut evidències de dependència de components antics, dificultats logístiques i problemes per renovar determinades tecnologies. L’Oréixnik podria convertir-se en un exemple paradigmàtic d’aquesta contradicció.
Putin i el seu relat de la guerra
De fet, diversos experts ja havien assenyalat que el principal valor del míssil era polític més que militar. La seva aparició coincidia amb un moment en què les reiterades amenaces nuclears del Kremlin començaven a perdre capacitat d’intimidació entre els aliats occidentals d’Ucraïna. En aquest context, l’Oréixnik oferia una nova eina de pressió psicològica i comunicativa.
Els tres llançaments coneguts fins ara tampoc han modificat de manera significativa l’evolució del conflicte. Més que alterar l’equilibri militar sobre el terreny, han servit per alimentar el relat d’una Rússia capaç de desplegar armes excepcionals.
Per això la informació revelada resulta especialment incòmoda per al Kremlin. No qüestiona únicament la fiabilitat d’un míssil concret. També posa en dubte una de les idees que Moscou intenta projectar des de l’inici de la guerra: que la seva superioritat tecnològica continua intacta.
En una guerra cada vegada més marcada per la capacitat industrial i la innovació, les filtracions sobre l’Oréixnik suggereixen que, darrere de les demostracions de força, encara hi perviuen les ombres d’una infraestructura heretada de la Unió Soviètica. I que, a vegades, el veritable desafiament no és construir una arma nova, sinó garantir que la tecnologia que la fa funcionar continua sent fiable mig segle després.