Malgrat portar-ho en el nom, el Museu de les Arts Escèniques (MAE) no és ben bé un museu, tot i que la riquesa del seu fons bé ho mereixeria. És una "col·lecció museística" que no ha disposat fins ara d'un projecte prou generós per convertir-se en un museu amb tots els ets i uts. Què li ha faltat? La voluntat política. Malgrat tot, al costat de l'Institut del Teatre una petita sala permet contemplar una selecció de peces, mentre que als soterranis de l'edifici s'hi preserva l'ampli llegat de l'escena catalana: des de titelles del segle XIX fins a vestits de Margarida Xirgu o Montserrat Caballé. Recórrer aquests magatzems desperta la memòria teatral, allà s'hi aplega el material de les companyies que els darrers anys han estat la base de les arts escèniques del país: Comediants, la Fura dels Baus, Dagoll Dagom... Anna Valls ha estat la directora del MAE els darrers 20 anys, un càrrec que aviat abandonarà perquè es jubila. La poca possibilitat d'exhibir els fons de la col·lecció ha fet que una de les principals tasques del centre hagi estat durant el seu mandat la digitalització de les peces, una eina que els investigadors del futur agrairan enormement.
Què la va portar a la direcció del Museu d’Arts Escèniques?
Vaig arribar el 2006 procedent de la Biblioteca Universitària Ferrater. Va ser un canvi radical: em van demanar difondre el fons, crear més serveis universitaris i millorar l’eficiència i els processos. El museu s’havia traslladat a la Ciutat del Teatre l’any 2000, amb els fons guardats en dues reserves. En aquest edifici de 23.000 metres quadrats no hi havia un espai expositiu definit per al museu, però sí per a les reserves. En aquell moment va quedar clar que el fons era molt important per a la recerca i la docència, però no es va apostar per la difusió. El primer que vam fer quan vaig entrar va ser digitalitzar. Vam entendre que, si no podíem tenir el fons exposat en una seu permanent, el millor que podíem fer era impulsar-ne la digitalització i la divulgació. El llegat que deixaré és la gran base de dades, on tot el fons està documentat i difós, a més de tenir totes les imatges preservades en un repositori diferent. Tenim digitalitzades més de 300.000 fotografies, 200.000 notícies de premsa, més de 1.000 vestits, 10.000 esbossos escenogràfics i 8.000 cartells. Gairebé tot el fons.
🎭El Museu d'Arts Escèniques, el bagul que guarda el patrimoni de l'escena catalana
Què fa que el fons del MAE sigui tan important i rellevant?
El nostre model no és l'habitual: en un sol centre reunim l'arxiu, el museu i la biblioteca. D'un mateix espectacle podem tenir des dels documents del procés creatiu de l'autor (sigui l'escenògraf o el dramaturg) fins al vestuari, els cartells, els programes de mà, les fotografies i els vídeos de la representació. I, de la postproducció, en conservem el recull de premsa. Poques entitats disposen de tota aquesta tipologia documental integrada, perquè històricament els documents d'arxiu anaven als arxius, els llibres a les biblioteques i els objectes als museus. És un cas singular que ens ha convertit en referents. Fa un temps vaig ser a la Biblioteca Nacional de França, que es vol acostar a aquest model, explicant la nostra experiència; va ser un motiu d'orgull que ens cridessin.
De quina manera exploteu el fons per difondre'l expositivament?
Hem apostat per un model senzill, però que ens dona molta visibilitat i funciona molt bé: les exposicions temporals. Es mostren al vestíbul i, quan s’acaben, itineren per biblioteques i centres cívics. Aquest format facilita que els fons arribin a tot Catalunya, ja que les mostres són fàcils de transportar i no tenen cost per als centres receptors, un detall molt valorat.
El fons està obert a qualsevol creador de Catalunya...
Conservar el material de qualsevol artista català o que hagi treballat a Catalunya és fonamental perquè forma part del patrimoni escènic. Més endavant valorem si cal fer-ne selecció. Pel que fa a l'arxiu i els documents no se sol seleccionar res, ja que a la recerca li interessa tot: volem tota la premsa i tots els documents del procés creatiu. Amb el vestuari, en canvi, sí que apliquem un filtre. Un exemple és quan la companyia Comediants ens va voler fer la seva donació: tenien uns 2.000 vestits. No podem guardar tants perquè seríem un magatzem i no un museu, de manera que fem una selecció del més significatiu, el que ha rebut premis o el que està més ben confeccionat. Solen ser tries conjuntes amb la companyia; en el cas de Comediants, van ingressar 76 vestits.
Per què és tan important guardar la informació d'un procés creatiu?
Té diferents vessants. La primera és la recerca: només es podrà estudiar allò que ha passat si ho hem conservat. Quan un investigador estudia el teatre independent català, necessita saber per on es movia, com treballava o què guardava. A més de la memòria històrica i la recerca, també serveix perquè les noves generacions no hagin de reinventar la roda; si coneixes el que s'ha fet abans, pots evolucionar a partir d'això. I la funció principal és ser la memòria: si la perdem, no sabem qui som ni cap on anem.
També es pot reflectir el context polític d'una època a través de la documentació, com la censura?
I tant. Pel que fa a la documentació hi ha molts expedients de la censura que mostren què s'aprovava, què se suprimia o què s'afegia. Aquesta informació ens ha arribat per dues vies: a través de fons personals i, especialment, per la compra que es va fer el 1968 del fons d'Artur Sedó. Ell era un empresari tèxtil apassionat per les arts escèniques que va fer una tasca ingent: va dedicar anys a adquirir qualsevol arxiu o document en perill, tant per la seva passió com per ajudar econòmicament la gent del sector. Part de la documentació sobre la censura que tenim procedeix del seu arxiu.
Del vostre fons també se'n pot extreure quines èpoques van tenir més dinamisme. Quins anys situaria com els de més esplendor?
L'activitat més explosiva es dona a partir dels anys 70 amb el teatre independent, i això ho veiem ara amb les companyies que ens cedeixen els seus fons. Quan analitzes aquests materials t'adones de la potència que van tenir grups com Comediants, Dagoll Dagom, La Cubana, Els Joglars o La Fura dels Baus. Eren companyies molt fortes que giraven per tot el món amb uns recursos que avui difícilment existeixen. La Fura dels Baus, per exemple, va decidir fer-nos donació del seu fons perquè no el podien emmagatzemar i rebien moltes consultes per a tesis doctorals i investigacions, de manera que van considerar que el millor lloc on podia estar dipositat era el MAE.
Aquesta no és la vostra seu definitiva. En quin punt es troba el projecte de museu?
Respecte a la seu permanent, és evident que amb només una sala petita no podem ser un museu registrat a la Generalitat; actualment constem com a col·lecció museística. Els relats que podríem generar amb els nostres fons serien d'un gran interès per a la professió i per a la creació de públics. Ara mateix no hi ha cap projecte a curt termini. En el seu moment, cap al 2012 o 2013, es va parlar de la Casa de la Premsa i més endavant es va treballar en l'opció del Teatre Arnau, però no van reeixir. És un projecte que requereix la cooperació de les diferents administracions —Generalitat, Ajuntament i Diputació—, però avui dia no hi ha una proposta ferma sobre la taula.
Es conserva l'esperit inicial amb el qual Adrià Gual va fundar el fons?
Es conserva absolutament tot. Adrià Gual ja va preveure la importància de reunir en un sol espai tot el patrimoni escènic sense disgregar-lo per formats, una visió pionera en un moment en què a tot el món se separava l'arxiu, la biblioteca i el museu. Aquesta visió global és cap on van els museus actuals. És possible que, si el museu hagués sigut una entitat externa i no hagués nascut dins de l'Institut del Teatre, aquesta visió no s'hagués mantingut. Però en formar part de l'Institut i comptar amb direccions vinculades a les arts escèniques, sempre s'ha defensat que la memòria no es pot fragmentar ni separar en espais diferents.
Actualment, estem al límit de la nostra capacitat. Vam arribar a l'edifici de la Ciutat del Teatre l'any 2000 i vam poder gestionar bé l'espai durant dues dècades. Cap al 2023, per resoldre els problemes de capacitat, vam ampliar la reserva amb 200 metres quadrats addicionals a la PDL, una nau industrial de la Diputació condicionada amb el control de temperatura i humitat necessari per a la preservació del vestuari. Tanmateix, l'arribada de donacions de gran volum com les de La Fura dels Baus o Comediants ha desbordat qualsevol previsió. Tornem a estar completament plens i estem esperant les solucions d'espai que busquin la direcció general i el diputat de Cultura de la Diputació.