El 4 Gats és molt més que un restaurant: és un tros de la història cultural de Barcelona. L’any 1897, Pere Romeu, amb el suport de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo, va obrir les portes d’aquest espai als baixos de la Casa Martí, inspirat en el cabaret parisenc Le Chat Noir. El nom prové d’una expressió que encara avui fa somriure: quan explicaven el projecte, molts responien que allà només hi anirien “quatre gats”. Aquesta ironia acabà convertint-se en símbol d’un lloc que marcaria un abans i un després en l’avantguarda artística catalana. En aquest escenari carregat de simbolisme vaig començar el meu recorregut gastronòmic amb l'esqueixada de bacallà 2.0, una reinterpretació fresca i precisa: el bacallà esmicolat es combinava amb el dolçor àcid del tomàquet concassé, el punt cruixent de la ceba tendra i la intensitat salina de les olives Kalamata. Una entrada que, com els primers passos del local, vol homenatjar la tradició amb un llenguatge renovat.
4 Gats: una experiència gastronòmica emblemàtica al cor de Barcelona
Durant aquells primers anys, el 4 Gats esdevingué punt de trobada de personalitats com Gaudí, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Enric Granados o Lluís Millet, però també d’un jove Picasso que hi exposà per primer cop el 1899 i dissenyà la carta del restaurant. Aquelles vetllades eren més que àpats: eren tertúlies on, com deia Rusiñol, es buscava “l’aliment de l’esperit”. En aquest esperit vaig tastar l’amanida de romana amb mini verduretes del Baix Penedès i una vinagreta de mostassa cítrica, que demostrava com un plat aparentment senzill pot contenir tota la vitalitat del territori quan es treballa amb producte de temporada. El xef Vicenç González ho expressa clar: “A tots ens agrada fer cuina gastronòmica, però això no pot comportar que oblidem la cuina de tota la vida, la tradicional que ens ensenyaven les nostres àvies, la cuina de base”.
Si Picasso trobava al 4 Gats el primer trampolí per a la seva obra, avui el restaurant busca ser un aparador cultural i culinari que connecti amb la ciutat. El cuiner ho té clar: “Les comparacions són molt odioses, però si mirem al voltant nostre menges igual a tot arreu. El més important és saber jugar amb el que tenim a casa. Cal conèixer Barcelona i Catalunya a través dels plats i dels nostres productes”. Un bon exemple és el cap i pota a la catalana amb mousse de cigrons del Maresme, un plat que conjuga la rusticitat de la casqueria amb la suavitat delicada del llegum, creant una textura gairebé sedosa que dignifica la tradició i la porta a un terreny més contemporani.
Les nits al 4 Gats sempre han tingut banda sonora. Avui, cada vespre, hi ha actuacions musicals que recorden aquella efervescència modernista. I així, amb el so de fons d’una guitarra en directe, vaig gaudir d’un dels plats més memorables: el saltat de rossinyols amb cocotxes de bacallà al pil-pil i tomàquet. La combinació entre la intensitat terrosa del bolet i la melositat de la cocotxa, embolcallada per la salsa emulsionada del pil-pil, era pura harmonia, gairebé un concert al paladar.
El restaurant, però, no oblida els seus grans clàssics. El caneló de carn d’olla amb cervells de vedella, pollastre i ratlladura de foie és el plat icònic que mai surt de la carta. Té tota la densitat de la cuina catalana d’hivern, però alhora s’eleva amb un toc de sofisticació. Vicenç González i el seu equip de catorze persones reivindiquen aquest retorn als orígens, sobretot després de la pandèmia: “Quan no hi havia turistes enlloc, qui quedava? Només la gent d’aquí, i aquesta hauria de ser la premissa sobre la qual treballar i conscienciar-se”. Aquesta reflexió es percep en cada mossegada d’un plat que podria haver estat servit fa dècades i que, tanmateix, continua emocionant.
La voluntat de dialogar amb el passat no exclou l’aposta pel present. La costella de porc duroc lacada amb cremós de patata causa limeña i ceba rostida n’és un bon exemple: el joc entre el guisat català i la influència peruana aporta un contrast refrescant que enriqueix l’experiència sense desdibuixar l’essència. Igualment sorprenent resulta el xai a baixa temperatura coronat amb una gamba vermella, un mar i muntanya que beu de la cuina popular però amb tècnica actual, i que remet al geni d’un territori capaç de barrejar camps i costa en un mateix plat.
El recorregut va cloure amb el bacallà de les illes Fèroe cuinat a baixa temperatura amb musclos, una preparació precisa que subratlla la importància del producte i la seva cocció respectuosa. Un final que resumeix bé l’objectiu del restaurant: tornar als orígens sense renunciar a la creativitat. No és casualitat que el 4 Gats continuï apareixent a la cultura contemporània —el 2008, Woody Allen hi rodà escenes de Vicky Cristina Barcelona— ni que encara avui sigui punt de trobada per artistes i visitants d’arreu. Però el mèrit actual rau en aquest esforç per reconciliar-se amb Barcelona i els seus habitants, oferint-los cuina catalana amb orgull i un relat que travessa segles.
Pot considerar-se un error o simplement que sigui fruit de la deriva automàtica per la qual ens deixem portar amb el pas dels anys, però l'important és ser-ne conscient i mostrar i imprimir la voluntat perquè això canviï i retornar a allò que et va fer únic i autèntic. Aquella manera de fer que et va col·locar al llistat dels restaurants més emblemàtics de Barcelona. Per això, el 4 Gats no és només un restaurant històric, sinó un espai viu, que continua reinventant-se sense perdre la seva essència. Tal com ho va ser al tombant del segle XX, avui és de nou un lloc on es menja, es parla i s’inspira. La proposta de Vicenç González, centrada en el retorn a la cuina de base, és alhora un homenatge i una aposta de futur: un diàleg constant entre memòria i modernitat que fa del 4 Gats una experiència gastronòmica i cultural imprescindible al cor de Barcelona.