Hom pot pensar que ja n’hi ha prou de bars de vins. De platets i tapetes. D’espais on el disseny és modern, la música es punxa en vinil i el públic és jove i ve a gaudir d’un lloc que està de moda. I jo em pregunto: quin mal hi ha? Sembla que ens facin angúnia l’esforç, el fet que algú hagi pensat i repensat com vol que sigui l’experiència i a quin públic vol atraure. En aquesta tornada nostra a gaudir dels bars d’abans, cosa que hem de continuar fent i defensant al màxim, també hi ha espai per celebrar els nous bars que volen oferir una cosa diferent. Perquè la tradició és necessària, però també cal continuar avançant.
Amateur: una cuina creativa i una carta de vins territorial
El cas del bar Amateur, com tants altres nous bars de vins naturals, aporta diverses coses beneficioses per l’ecosistema gastronòmic de la ciutat. La primera, una carta de vins composta majoritàriament per referències de petits elaboradors nacionals, de manera que reverteix positivament en el territori i n’augmenta l’interès. La segona, que la seva cuina és original i creativa, i que en surten plats de factura prou llaminera per entusiasmar el neòfit i, alhora, amb una complexitat que estimula la gana per saber una mica més de cuina.
I la tercera, que apropa tot això a un públic jove, que arriba seduït per l’estètica de la sala, dels plats, de la banda sonora, del personal i de la clientela, perquè tothom hi va o pel que sigui, i que a taula és confrontat per elaboracions i vins que parlen d’un territori, d’un caràcter i d’unes idees. I així és com crec que, en part, la cultura gastronòmica d’una ciutat i d’una societat puja de nivell. Brindo per això amb l’Ancestral 2024 de Fernando Angulo.
La visita a bar Amateur m’ha fet pensar en tot això, però també vaig gaudir molt de tots els seus plats que són una festa de l’horta: el puré de pastanaga i anacards amb dukkah d’avellana, l’amanida de tomàquet amb pipes de carabassa garrapinyades i alfàbrega, la coliflor amb crema agra, vinagreta d’ametlla i pomelo i dels espàrrecs verds amb gaspatxo de préssec, llimona i alfàbrega.
De la part animal, em va decebre el plat de peix curat, una corbina prèviament enterrada en sal i sucre que presentava una textura massa estellosa, però em va agradar la guatlla, que arriba a taula al punt, amb la pell cruixent i la carn melosa. La ploma ibèrica, acompanyada d’una crema de ceba caramel·litzada i melmelada de xiles, se’m fa una mica massa dolça, però és tendra i s’acompanya d’una petita amanida de ceba envinagrada i anet, i d’un bon tall de llimona, que ajuda a refrescar.
De les dues postres a la carta, el cremós d’avellana i xocolata, amb fruits vermells i maduixes, i el cremós de festuc amb taronja i crocant de xocolata blanca, trio el segon i no fa per mi, i penso que fora bo que n’hi hagués un de fresc i més equilibrat en sucre, però sé que al món hi ha clients molt llaminers que deixaran el plat net com una patena.