Aquesta sembla una pregunta trivial, però de vegades les coses que ens semblen més “normals” del món, perquè sempre hem observat que succeeixen d’una determinada manera, són les més difícils d’explicar científicament. El problema de la caiguda dels gats dempeus ha fet anar de corcoll a generacions de físics, perquè sembla contravenir les lleis fonamentals de la física. Ja a finals del segle XIX, a la revista Nature, es va publicar una seqüència cronofotogràfica de com cau un gat (mireu les imatges que us adjunto), en el que queda indubtablement reflectit que, tot i que el gat és deixat caure des d’una posició elevada, en què l’esquena està orientada cap a terra (ja que una persona el té agafat per les quatre potes), l’animal es regira en l’aire a mitja caiguda per acabar caient de quatre potes, sense cap rascada i sense trencar-se cap os.
Diferents físics han intentat comprendre com es pot produir aquest fenomen. Sempre s’havia pensat que els gats eren capaços de fer girs a l’aire perquè s’impulsaven des del lloc d'on saltaven, però en aquesta seqüència s’observa clarament que el gat no té les potes sobre cap suport que li permeti impulsar-se, sinó que és deixat caure per una persona. Si en comptes de ser un ésser viu, fos un objecte rígid, com ara un cilindre, mai no podria efectuar aquest gir a l’aire sobre el seu eix central sense que existís un element de propulsió o una força que el fes girar, ja que no s’explicaria com es pot generar aquest moviment angular sense cap força externa.
El 1969, es va oferir una explicació plausible perquè una observació detallada de la seqüència d’aquestes fotos (o de qualsevol observació curosa d’un gat quan cau) permet detectar que el gat no és un cilindre rígid, sinó que és un organisme viu que executa una maniobra inesperada quan cau, de forma que la part superior del cos gira en una direcció (sempre s’orienta cap a terra) mentre que la part inferior del cos gira just cap a l’altra banda. Això implica que no es trenca cap llei física perquè hi ha conservació del moment angular; un gir i l’altre es compensen i queden en valor zero.
El problema de la caiguda dels gats dempeus ha fet anar de corcoll generacions de físics, perquè sembla contravenir les lleis fonamentals de la física
De fet, se sap que els gats no neixen sabent com caure, sinó que és un comportament que aprenen i perfeccionen al voltant de les 4-6 setmanes de vida, i que ja tenen totalment adquirit cap a les 9 setmanes de vida. Quan el gat cau, els seus canals semicirculars de l’oïda interna detecten molt ràpidament on és baix i on és dalt, és a dir, on està el terra. Llavors són capaços de girar la part superior del cos amb les potes encongides, cap a terra, mentre que la part de darrere del cos gira alhora cap a l’altra banda, amb les potes estirades. Això implica que el gir, igual que passa amb la gent que patina o balla, és més ràpid amb les potes encongides (per tant, en el cas del gat, li permet orientar el cos mirant a terra), mentre que el moviment giratori és una mica més lent per a la part posterior del cos. Un cop el gat ja està ben orientat i mirant a terra, només li cal girar la part de darrere del cos en la mateixa direcció que la part davantera, que ja està encarada, i tocar terra amb les quatre potes.
¿Com una columna vertebral pot fer aquest gir en dues direccions oposades sense trencar-se? Aquesta era una qüestió irresolta, però tot just un grup de científics japonesos acaba de publicar uns estudis abordant aquesta qüestió. A partir de la donació per a la ciència de cinc cadàvers de gats, dividint la columna en dues parts (toràcica i lumbar) i duent a terme diferents estudis de resistència, flexibilitat, força i torsió, demostren que la part de la columna toràcica (l’anterior) és excepcionalment més flexible i capaç de girar fins a gairebé 50 graus respecte a la part de la columna lumbar (la posterior) en aquests felins. Això explica que els gats puguin fer aquesta tombarella de costat a l’aire. També ho poden fer conills, ratolins i alguns llangardaixos, però no deixa de ser una proesa. Evidentment, els científics acaben repetint els experiments en gats vius, per gravar els detalls del gir a l’aire i la torsió de les dues parts del cos.
El tema dels gats ha fet pensar molt als físics; per exemple, han intentat comprendre per què, en estudis publicats per veterinaris en l’exercici de la seva professió, s’ha observat que, si cauen d’edificis molt alts, sembla que no els afecta l’alçada. A partir de set pisos i més amunt, la majoria dels gats que cauen no presenten lesions corporals degudes a la caiguda de més alçada. Això ens pot semblar molt antiintuïtiu, ja que en els humans les lesions són més greus com de més amunt caiguem. Sembla lògic. Doncs no passa així amb els gats. Si aquest tema us interessa, us recomano llegir un article al Scientific American, d’un físic que desenvolupa les fórmules matemàtiques per demostrar com de la manera que cauen els gats (un cop han girat a l’aire i miren cap a terra), amb el cos i les potes ben esteses oferint resistència a l’aire, pot arribar a un equilibri amb l’acceleració causada per la força de la gravetat, de manera que a partir d’una certa alçada, la força de la gravetat i la força del fregament es compensen, i els gats no poden superar una velocitat límit, que esdevé constant durant la resta de la seva caiguda, talment com si fossin paracaigudistes.
A mi em sembla increïble com l’evolució i la selecció natural han permès desenvolupar en el gat uns comportaments no innats, sinó apresos, que, a més, quadren amb les seves característiques anatòmiques i les seves capacitats per fer piruetes i fer contorsions a l’aire. És veritablement espectacular.