Ja som a ple estiu i molts de nosaltres som de ple a les vacances. Vacances és sinònim de trencar amb la rutina i obrir la porta a la sorpresa, deixant que l’esdevenir sigui el llapis que escriu l’agenda. Ai las, que ingenus que som. La majoria de les persones poden explicar com han anat les seves vacances fins i tot abans de començar-les, perquè som fets de pasta de rutina i de cercles circulars i cíclics. Ja ens agraden els canvis, però han de ser ben pautats perquè massa sorpresa ens atabala.
No és només una previsió individual, sinó que som ovelles del ramat i tot l’entorn és previsible, des de la calor fins al menjar que trobarem a les taules. I no és pas per una qüestió de tradició o, tant de bo, per una imposició de l’estacionalitat dels aliments —que tant ens refot i mengem moniatos al juny i tomàquets al gener—, sinó per les maleïdes tendències que fan que les cartes dels restaurants de tot el món siguin mimètiques i tant és que estiguem a Vladivostok o a Ushuaia, que no faltaran torrades d’alvocat o smash burgers.
M’hi jugo un plat de pèsols llàgrima, poca broma, que soc capaç d’esbrinar què hi haurà a la teva taula aquest estiu. Si vas convidat a casa els amics, t’espera una barbacoa de carns —amb més xoriç i botifarres que costelles, que van cares— i també unes verdures recremades, amanides amb formatge feta, carpaccios de carabassó i, en el millor dels casos, un plat d’anxoves.
A casa, els gaspatxos —molt probablement de tetrabric— i la tortura de les sopes fredes de síndria, de cireres o de préssec, complementades amb un pollastre a l’ast. A les postres, el gelat de torró o de stracciatella. I sempre un vinet blanc ben fresquet, que el fa més passador si ho diem amb diminutius. Per contra, si ets de guingueta prepara’t per una sobredosi de paelles, fideuades, calamars a l’andalusa, musclos al vapor, pa amb tomàquet, salmorejos, amanides caprese amb una burrata entaforada, txuletons i croquetes i més croquetes.
Avui les tendències són mundials i les taules no només són iguals als veïnats sinó a tot el món. Emprenya que, fins i tot, la nostra rebel·lia és previsible
Ah, i les postres, en aquest apartat tant és que vagis a la guingueta, al restaurant amb ínfules o a la fonda del barri: chessecake, carrot cake i brownie. Aquests no fallen. El tiramisú s’hi arrossega com un ex que no accepta que s’ha acabat i estan tornant amb força els flams que són més aviat una crema que s’aguanta amb pinces per mantenir la forma, però que a mi em fan tornar boja, la veritat.
I ara que les nits són tòrrides i el pijama ens fa tanta nosa, potser enyorarem aquell pijama de flam, préssec en almívar, gelat de vainilla i galeta, omnipresent als restaurants dels anys 60 i 70 del segle passat perquè que no és pas exclusiu d’ara que tots mengem igual. Però avui les tendències són mundials i les taules no només són iguals als veïnats sinó a tot el món. Emprenya que, fins i tot, la nostra rebel·lia és previsible.