El sistema alimentari actual és el més segur de la història. La paradoxa és que ens ha calgut —en tots els casos— una catàstrofe, una crisi o una alarma per introduir sistemes d’alerta, protocols d’informació i mesures de control. La fèrria seguretat alimentària l’hem aconseguit a base de cullerades de vergonya. Per cada gota de sang, oli enverinat o pollastre sospitós que hem patit, hem après una lliçó a cops de decret. I convé recordar-ho, per justícia, per honorar les víctimes, les víctimes de la deixadesa, l’avarícia, l’ambició malèvola i la mesquinesa humana.
És de justícia no oblidar mai els 4.537 morts intoxicats per l’oli de colza adulterat en aquell llunyà, però ben present per a les famílies de les víctimes, any 1981. Va ser una lliçó de brutalitat, vulnerabilitat i classes socials. Un oli destinat a la indústria, disfressat amb un colorant químic que, combinat amb el greix, va esdevenir mortalment tòxic. L’objectiu de la trama d’empresaris malèvols, sense ànima i molta avarícia, era introduir oli tirat de preu als mercats ambulants i botigues de barris humils. El tir anava adreçat a les famílies amb més precarietat econòmica. Quanta maldat! Una evidència més que la salut té codi postal. Arran d’aquesta desgràcia, la regulació del comerç al detall va deixar de ser una broma i es van començar a perseguir els venedors sense llicència.
La reina de totes les crisis, la que ens va fer tremolar les mandíbules el 2003, va ser la de les vaques boges
El malaltís afany econòmic d’un empresari belga va ser el punt d’inflexió de la creació el 2002 de l’EFSA, l’Agència Europea per la Seguretat Alimentària. El paio va introduir dioxines als pinsos per a pollastres per augmentar-ne la rendibilitat. Malgrat que es va comprovar no ser tòxic per als humans, es van sacrificar milions de pollastres amb pèrdues tan importants que gairebé enterra el sector. De la por en va néixer una molt necessària xarxa de control.
Però la reina de totes les crisis, la que ens va fer tremolar les mandíbules el 2003, va ser la de les vaques boges. Una bogeria literal, sorgida de donar als herbívors farines elaborades a partir de residus d’oví infectats. La resposta va ser la instauració de la traçabilitat, que permet saber l’historial de l’aliment i de tots els ingredients. Podem fer el seguiment des del camp fins a la taula. Cada pas està registrat, com si es tractés d’un passaport de l’animal: des dels progenitors, l’alimentació, el temps que ha passat a cada instal·lació i també els tractaments farmacològics.
Som de memòria fràgil. En pocs dies, els nostres neguits i les nostres converses tindran el tió, els torrons i els cunyats com a protagonistes i poc que parlarem de la pesta porcina —ara que ja ocupa les darreres planes dels diaris– però hi ha tot un sector —el porcí– que els costarà anys oblidar-ne les conseqüències. Darrere d’una llonganissa no hi ha només el plaer, hi ha una cadena que sosté ramaders, transportistes, carnissers… Famílies senceres que fixen població a zones rurals amenaçades de despoblació. Un tall de llom és un país en miniatura a la nevera. I quan a aquest sector li tremola el terra, ens tremola a tots.
Comprar porc català és defensar una economia propera, un territori viu i un model que sap que el camí més segur no és el més curt ni el més barat, sinó el més transparent i el més lligat a la terra
Comprar porc català avui no és només un acte gastronòmic, és un acte de responsabilitat cívica. És defensar una economia propera, un territori viu i un model que, després de totes les lliçons apreses, sap que el camí més segur no és el més curt ni el més barat, sinó el més transparent i el més lligat a la terra. No mirem a un altre costat. Exigim el nostre porc. Perquè qui defensa els seus aliments, amb coneixement i memòria, està defensant, literalment, el seu futur i el del país que hi ha darrere de cada tall.
Així doncs, aquests dies de Nadal feu bones safates d’embotits com a aperitiu, rostiu un bon llom al forn, coeu una llaminera amb salseta bona i escureu les costelles de porc. Podeu menjar tranquils. Mai ha estat més segur, perquè hem pagat el preu en sang i por per organitzar un sistema de controls corals i autocontrols obligatoris. I si volem menjar encara més tranquils, pensem en el model. La majoria de grans crisis van néixer de l’avarícia en la fabricació de pinsos barats i adulterats per engreixar més i més ràpid. Per contra, un animal criat en ramaderia extensiva, que pasta herba lliurement o en petites produccions està fora d’aquest cercle viciós de l’alimentació industrial de risc.
I, malgrat que sigui una utopia, el meu desig de Nadal és estimar els oficis, respectar el sector primari i no haver de patir un daltabaix per tenir cura de la salut de la ramaderia i, en conseqüència, de la nostra.