La postguerra es va patir amb gana, amb una gana extrema que va matar a més de 200.000 persones i va causar importants estralls de salut sobretot en els infants: tifus, tuberculosi, raquitisme i, fins i tot, triquinosi. Malalties, algunes derivades de la desnutrició i la manca de vitamines i proteïnes, però d’altres per consum d’aliments en mal estat, per deficiències en la higiene o dificultats per accedir al subministrament d’energia. Els índexs de mortalitat infantil es van disparar entre 1939 i 1942. El dictador va establir la cartilla de racionament que, en el paper, mostrava un subministrament suficient, però que mai es materialitzava. Furts, desviaments i tripijocs de tota mena eren habituals, propiciant l’estraperlo, una economia submergida liderada més per pillos desesperats que no pas per mafiosos organitzats. En qualsevol cas, aconseguir un quilo de farina era una gimcana que només guanyava el que portava un feix de bitllets a la butxaca. Quan jo vaig néixer, a finals dels anys 60, en plena època del desarrollismo, a taula ja hi havia prou menjar, però tant les seqüeles com el record encara eren ben presents.
Recordo vivament què menjàvem a casa. Esmorzava llet amb galetes Maria. No va ser fins que vaig tenir 12 anys, quan la tele ja era en color, que vaig veure per primera vegada els cereals tan habituals a la taula matinera dels nens d’avui. Va ser a un viatge a Londres. En vaig agafar un parell de caixes individuals del bufet de l’esmorzar i me’ls vaig endur a casa. No vaig saber com es menjaven –de fet en feia surar 4 comptats en una tassa immensa de llet calenta– fins que em vaig enganxar a la sèrie Con ocho basta i vaig aprendre que es menjaven just a l’inrevés.
De gaspatxo, pizzes i espaguetis, no n’havia menjat mai
Dinàvem patates guisades amb costella, fideus, arròs, mongetes seques… Plats únics perquè eren prou complets, acompanyats d’una amanida al mig de la taula. De verdures i de peix, poquet. La carn era la reina de la taula. La gran pregunta era: i de tall, què hi ha? Sense tall no hi havia àpat. La raó de la veneració a la carn era una barreja entre el temor a aquell raquitisme que havien patit moltes criatures durant la magra postguerra i la democratització de les televisions a les llars on s’idolatrava els actors americans: adonis rossos, alts, atlètics i musculats, evidentment perquè havien crescut amb bistecs de quilo, segons l’opinió de tots els “experts” d’aquells anys 70. Per això a casa hi havia poc peix i, en canvi, força pollastre guisat, palpissos a la planxa, costelles de xai i moltes patates rosses.
I per sopar sopes, sopes, sopes i moltes truites. De gaspatxo, pizzes i espaguetis, no n’havia menjat mai. “Españoles, Franco ha muerto” va anunciar solemnement Arias Navarro en aquella tele que no només era grisa per la manca de color. I aquella setmana no vam anar a escola. Va ser una setmana avorridota, els pallassos de la tele i la Heidi van desaparèixer de la programació, i només s’hi veien cues de persones vestides de negre, les dones amb mantellina, rosaris en processó i gent plorant, del tot desolada. Què coi els passava? A casa no semblaven pas tristos, de fet als pares se’ls veia força contents, tant que aquells dies vam esmorzar xurros, em van deixar dinar amb Fanta de taronja, berenar Bony i Tigreton i, fins i tot un dia, vam sopar un biquini.
Per a aquella nena de 8 anys, la setmana que el Franco va ser de “cos present” a casa, vam menjar millor que mai.