Els premis estan bé. En qualsevol activitat i també a la cuina, a la restauració i en el món de l’alimentació. Estan bé, els premis. Són una manera encertada de donar a conèixer la feina encomiable que molta gent fa de manera callada i constant. És un reconeixement a aquest esforç. Els premis són com píndoles d’entusiasme que ens ajuden a no defallir els dies de complicacions afegides i de cansament extrem. I és per això que vull felicitar molt sincerament en Daniel Jordà i en Lluc Quintana, que han estat guardonats al Fòrum Gastronòmic de Barcelona. Per això i perquè els aprecio i me’ls estimo. 

El primer fa més de deu anys que el conec, que el segueixo, que l’admiro i que l’envejo. El que envejo és la seva capacitat infinita de treballar, la motivació, la cura, l’alegria, el bon humor i, per sobre de tot, la seva generositat. Pels qui no coneixeu en Daniel, us diré que és un llicenciat en Belles Arts que va decidir seguir amb la tradició familiar al capdavant de l’obrador a Trinitat Vella, un barri obrer de Barcelona, des d’on avui envia pans de creació a tota la Península. A en Lluc també l’envejo... Envejo la seva joventut, la seva inquietud sàvia, els seus coneixements, la seva il·lusió, el seu compromís, la manera de ser al món i de viure amb plenitud... i tantes altres coses. Trobareu en Lluc a Cornellà del Terri, a Can Xapes, on amb el seu equip han entomat el relleu d’aquell establiment tradicional, amb el valor afegit de formar a persones amb risc d’exclusió social. He treballat amb tots dos, hem compartit feines i maldecaps, hem suat la cansalada. I dono fe de la seva categoria. En Daniel Jordà ha estat el guanyador del millor Panettone i en Lluc Quintana ha estat guardonat com el Xef més Sostenible.  

Els premis són extraordinaris. I els premis són també nefastos. M’explico. Són una fantàstica manera de generar una competitivitat que ens infantilitza. Els valors amb què ens omplim la boca molt sovint queden en segon terme davant dels premis. ¿Tots els valors? ¿Tots els premis? Segur que no. Queda clar que no. Però sí l’excés, la sobresaturació, la necessitat sempre, sempre, d’establir categories, de fer classificacions, com si es tractés d’una competició esportiva però, en aquest cas, subjectiva. Em fa pensar en els premis literaris o artístics. Com es valora de debò una obra d’art? Hem de menysprear totes les altres quan diem que la guanyadora és la millor? Depèn de qui ho digui, de qui llegeixi la novel·la, de qui miri el quadre.

En alimentació, passa el mateix. Amb un agreujant. Estem parlant d’experiències efímeres, d’emocions, de batecs. Com es classifica un batec, una pulsió? Ens aboquem, doncs, a la competició, en voler destacar, a ser els primers dels primers. I moltes vegades, aquesta empenta cap al combat l’estableixen els que més haurien de procurar per una societat més equilibrada, menys competitiva. Ho torno a dir, per si no se m’entén. Alguns guardons – com és el que he citat abans – estan bé, però n’estem patint una sobredosi. Premiem el millor croissant de l’any, el millor xuixo, la millor amanida de tardor, l’arròs a banda més destacat, el pa més bo. I aleshores tothom a córrer per poder tastar aquella excel·lència. I després, al cap d’un any, ningú no recorda l’anterior guanyador, que torna a l’ostracisme. 

De debò que val la pena? Les històries de la Guia Michelin o del Millor Cuiner del Món, ens parlen de desencisos, de fracassos, fins i tot de suïcidis, per no poder suportar la pressió. I també ens parlen de cuiners que han decidit abandonar “la lliga” de les estrelles per viure més tranquils. Per assaborir el premi de la quotidianitat, el d’obrir cada dia l’establiment i oferir un servei assenyat, tractat amb cura, honest i professional. Pot semblar un tòpic carrincló, però és la veritat: El premi és el del dia a dia. Ni en Daniel farà panettones més bons, ni en Lluc serà millor cuiner. Perquè ja els fan i perquè ja ho són. No vull deixar de felicitar a en Daniel Jordà i a en Lluc Quintana i no vull deixar de dir que les píndoles són necessàries i les sobredosis són letals.