Tot va començar aquell dia que al menú de migdia del restaurant vaig oferir fetge amb ceba contra l’opinió de tot l’equip de cuina que considerava que aquest plat ja no tenia adeptes i acabaríem llençant-ne tota la producció. És cert que el consum de fetge i altres menuts ha davallat significativament. El gust, l’aroma, la textura, el color, la ràpida degradació, les impureses que contenen i altres arguments són algunes de les raons de la davallada, però la causa principal és la consciència del que mengem. Un tall de carn és inconcret, es desvincula de l’animal. En canvi, veure la forma de la llengua, el ronyó, el cor, les turmes, el cervell o els pedrers ens angunieja perquè ho reconeixem, ho situem i en sabem la funció vital.

El fetge amb ceba i tants d'altres defenestrats

En Ramon (nom fictici) va entrar aquell dia tot sol al restaurant. Va seure a la taula, va obrir la carta i quan va llegir al menú “fetge amb ceba” va patir un sotrac emocional. En un instant, una mil·lèsima de minut, un microsegon, la seva memòria va reconstruir aquell moment del record: una taula de cuina amb estovalles desgastades, una làmpada penjada del sostre amb una bombeta de 25 W, una pica de marbre, una mare atrafegada amb davantal vell, però emmidonat, mans amb durícies i amb un incrustat i permanent lleu aroma a lleixiu i un Ramon amb pantaló curt i genolls pelats renegant perquè era dimecres i tocava dinar fetge amb ceba.

Amb ulls plorosos, aquell dia al restaurant, en Ramon va demanar el plat que li feia la seva mare. A banda del plat li vaig portar, també, un paquet de kleenex. De menut, a en Ramon no li agradava pas aquest cuinat marronós, de gust intens i olor penetrant. De jove, a en Ramon, encara no li feia el pes, però ja s’hi havia acostumat. Va ser molt després de casar-se amb la parenta, quan la mare ja havia marxat d’aquesta vall de llàgrimes, que es va convertir en un fetgeenyorat, evidentment sense saber-ho.

Fetgeenyorats: tothom hi torna

El catàleg gastronòmic durant els dos anys de festeig amb la dona es resumeix en suïssos amb melindros al carrer Petritxol, entrepans al Frànkfurt, entrecot al pebre verd si anaven de celebració, costellades amb la colla i algun pseudosushi a l’exòtic japonès de la ciutat. El primer any de casats: camembert, el cava rosat, el pernil del bo i les fondues eren el preludi dels fogosos embats de l'encesa jove parella. Després d’un any cohabitant, quan el foc era poc més que lànguides brases, va arribar aquell fatídic dia en què en Ramon, tímidament, va suggerir-li de cuinar un fetge amb ceba. "La mare me’n feia", va dir. La mirada d'ella va fulminar qualsevol possibilitat de menjar-ne mai més: "Quin fàstic, el fetge. En aquesta casa no hi entrarà mai", va replicar.

Aquesta no és pas una història particular, se’n coneixen força casos: els pols oposats s’atrauen. I, sense saber-ho, sempre es generen parelles mixtes: un que odia el fetge i l’altre que l’adora. No s’ho diuen, no en parlen, però un fenomen paranormal els imanta. En el moment de l’acostament, el moment del parrupeig dels coloms, a la barra de la discoteca o en l’actual format digital, el Tinder, hi ha temes que no s’esmenten, no es consideren pas destacables. Entre cubates es parla d’aficions, de si dissenyes o treballes, d’amics comuns o de pobles d’estiueig. Però no surten temes essencials, temes que faran que l’amor perduri més enllà del cava rosat i els missatges a mitjanit. No es tracta el que és fonamental: el fetge amb ceba.

I és per això que hi ha tota una gernació silenciada, errant i solitària, que va buscant recer en petits i allunyats restaurants on menjar – sempre prèvia cerca d’una bona coartada – el fetge amb ceba. Aquesta gernació són els fetgeenyorats. Busquen un racó discret del menjador on, lluny de mirades indiscretes, mengen tots sols el plat desitjat, i sempre amb un paquet de kleenex al costat on anar eixugant les llàgrimes. Ploren per l’emoció que els genera l’excels mestratge del xef? No pas, cuiner envanit. Ploren perquè recuperen per uns instants aquells dinars a la taula de la cuina amb les estovalles desgastades amb la llum de la bombeta de 25 W. Ploren per la mare (l’àvia, el padrí, la tieta o l’amic) que ja no hi és. El poder evocador de la cuina és immens.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!