Un mes després de la publicació a França, aquest dimecres han aparegut a l’Estat espanyol les memòries del rei emèrit, Joan Carles I. Reconciliación (Planeta). El llibre, fet en col·laboració amb l’escriptora francesa Laurence Debray, ha aixecat polseguera pels retrets que el monarca dedica al seu fill, el rei Felip VI, i la seva nora, la reina Letícia, així com per un esperpèntic vídeo promocional que ha enfurismat la Zarzuela. I quina part ocupa Catalunya en les memòries de Joan Carles I? Poc més de dues planes, d’un total de 500, en les quals l'excap de l'Estat, fugit a Abu Dabi des del 2020 després d’haver abdicat el 2014 envoltat d’escàndols amorosos i acusacions de corrupció, expressa per primera vegada la seva opinió sobre el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i el procés independentista català.
A diferència de la distància amb el seu fill en altres qüestions, Joan Carles mostra un contundent suport a l’actuació de l’actual rei d'Espanya, que el 3 d’octubre del 2017 va emetre un discurs que l’independentisme sempre ha considerat que emparava l'“A por ellos”, la dura repressió i la suspensió de l’autonomia amb què l'Estat va respondre les urnes de l'1 d'octubre. “Jo ja havia abdicat, però òbviament vaig donar suport a la postura decidida del rei Felip sobre el respecte a la Constitució i la unitat del país, de la qual ell és garant. En el pla personal, em vaig sentir traït”.
Joan Carles parla de Catalunya en la part final del capitol 3 del volum, “El calvari del terrorisme”, que dedica als atemptats d’ETA i el gihadisme islàmic, l’11-M. No obstant això, al monarca, que va regnar entre el 1975 i el 2014, sembla que li preocupaven més les reivindicacions del nacionalisme català que les bombes dels terroristes bascos. “Les reivindicacions nacionalistes basques eren provocadores i violentes, i monopolitzaven l’atenció mediàtica i governamental; això no obstant, i com advertia a tots els presidents del Govern, els independentistes catalans són menys sorollosos però més corretjuts”. De seguida, centra la seva anàlisi sobre la qüestió catalana en la figura de Jordi Pujol i la coalició CiU, dels qui destaca “una hegemonia i una longevitat política úniques en democràcia”.
Marcar límits ferms a Jordi Pujol
De Jordi Pujol s'atura Joan Carles en el fet que “sobretot, va portar a terme una ‘catalanització’ de la vida administrativa i quotidiana. En deu anys, desenes de milers de funcionaris van passar de l’administració pública espanyola a la catalana”. “Es va arribar a l’absurda situació —s’exclama— que, a les estadístiques oficials catalanes, les ‘relacions comercials amb l’exterior’ incloïen el comerç amb la resta d’Espanya”. Joan Carles afegeix que el president de la Generalitat anava a Madrid a “negociar més drets i prerrogatives”. “Primer anava a la Moncloa per entrevistar-se amb el president del Govern, abans de reunir-se amb mi a la Zarzuela. Tenia el temps just perquè m’avisessin de les seves reivindicacions. Sabia que calia marcar límits ferms a Pujol sempre que provava de sobrepassar-los”.
Suport al missatge de l''A por ellos'
Joan Carles aborda la “crisi institucional d’octubre del 2017”, és a dir el moment àlgid del procés independentista català, com el resultat de la LOHPA, la llei de de recentralització autonòmica del 1983, posterior al cop d'Estat del 23-F que ell reivindica haver aturat, i el “cafè per a tothom”. És a dir, la generalització del model autonòmic deixant en paper mullat la distinció constitucional entre nacionalitats i regions. “Els catalans no van veure amb bons ulls que les seves particularitats quedessin diluïdes entre les dels altres”, concedeix. Després, relata com la declaració d’inconstitucionalitat del nou Estatut d'Autonomia del 2006 i les reivindicacions d’una nova fiscalitat el 2012 van conduir a “un referèndum il·legal d’autodeterminació l’1 d’octubre del 2017”. Del seu fill, el rei Felip VI, diu que va afrontar “amb fermesa” la crisi del 2017, “pronunciant un discurs important digne d’un gran rei”, en al·lusió al missatge d’aquell 3 d’octubre que tant ha contribuït a allunyar la Corona espanyola de la societat catalana. Però, a més, presenta els fets com un afront a ell mateix.
Així, Joan Carles detalla la “traïció” dels catalans a la seva persona: “En el pla personal em vaig sentir traït. El territori català, tan dinàmic en el pla econòmic i cultural, d’acollida de gent a la recerca de feina i prosperitat, es convertia en una zona d’intolerància on no ser un nacionalista radical equivalia a ser ‘fatxa’. Si algú m’hagués dit deu anys abans el que anava a succeir a Catalunya no m’ho hauria cregut. Per mi era impensable, inimaginable”. El monarca que va fugir d’Espanya pels seus escàndols, i que va assolir la Corona després de ser designat pel dictador Francisco Franco, per qui expressa admiració en les memòries, no s’està d’advertir: “No podem cedir a la discriminació basada en la identitat i l’odi dels uns contra els altres. No podem sotmetre'ns al xantatge polític quan va en contra de la nostra Constitució”. “Si Espanya és plural, Catalunya també ho és”, tanca. Per altra banda, val a dir que Joan Carles dedica un altre capítol, breu, als Jocs de Barcelona i l'Expo de Sevilla: "1992. L'any d'Espanya".