Hi ha plats que et permeten recordar qui eres, n'hi ha que et fan somiar què vols ser i n'hi ha que et recorden on ets, com és el cas del pa amb tomàquet. De la mateixa manera que l'SMS d'una companyia telefònica m'informa que trepitjo un altre estat quan travesso la frontera o que veure gent amb l'aliança de casats a la mà dreta em fa sospitar que em trobo lluny de casa, demanar un entrepà de qualsevol cosa i que me'l serveixin amb pa amb tomàquet sense haver-ho hagut de recalcar, evidentment, em fa saber que estic en aquest racó de món on quan dius 'bon dia!' la gent et respon 'bon dia!'. De fet, el pa amb tomàquet és una cosa tan absolutament transversal al Principat, les Illes Balears, la Catalunya Nord, el País Valencià i la Franja -encara que en aquests dos últims territoris amb menys protagonisme- que fins i tot la gent que no parla català o que no se sent gens arrelada al país sap una cosa: fregar mig tomàquet a una llesca, sucant-lo amb la delicadesa d'un violinista empegant l'arquet amb colofònia, multiplica favorablement el bon gust de qualsevol entrepà, sandvitx o torrada de pa.
Potser per això, també, en l'última setmana el pa amb tomàquet ha generat polèmica perquè KFC ha publicat una campanya als autobusos TMB de Barcelona on es llegia "No és un pan tumaca però també està ric" per fer propaganda del seu nou menú hamburguesa. La frase, que hauria provocat un atac de feridura a Pompeu Fabra, sembla escrita per un ximpanzé fins al capdamunt de metamfetamina, oi? Doncs desgraciadament la va escriure algun publicista que ha cobrat per fer aquell anunci, cosa que tanmateix no ens ha de sorprendre massa si tenim en compte que un dels comunicadors més coneguts d'Espanya com és Quique Peinado, justament el dia abans, també havia publicat un tuit on gosava plantejar per què recoi a Catalunya se servien els entrepans, per defecte, amb pa amb tomàquet. Tot plegat ens porta a una pregunta clara: com dirien les divorciades Devermut, què està passant amb el pa amb tomàquet? És un invent que només entenem els catalans o, del contrari, és la cosa més lògica del món i que per algun motiu estrany ningú sap valorar? Si els maies coneixien la roda però van decidir construir piràmides sense utilitzar-la, ben mirat, tampoc no és estrany que el món sencer conegui el pa amb tomàquet i segueixi sense fer-lo servir.
El millor invent del territori català
Un dia, un amic, va dir-me que sucar mig tomacó al pa és una cosa tan lògica com respirar. Com ell, evidentment molt temps enrera algú altre havia pensat el mateix, per això afirmar que afegir tomàquet al pa és un invent dels catalans és una cosa arriscada, però dir que vam ser els primers a sucar-lo a la llesca juntament amb l'oli, tal com fem nosaltres, no és tan forassenyat. L'origen de tot plegat es remunta a fa molts segles, quan a la majoria de territoris de la conca mediterrània, des d'aquí fins al Líban, la gent va començar a sucar oli novell a les llesques de pa, afegint-hi algun producte del camp com ara l'all, el pebrot, el bitxo o els espàrrecs. Així va néixer a l'Itàlia central la bruschetta, una paraula en la llengua dels Abruços que literalment vol dir pane bruscato (pa torrat), o una mica més al nord, la fettunta a la Toscana o la sòma d'aj al Piemont. Paral·lelament, és clar, del pan banhat a la Provença, el hobz bizzeit a Malta o el famós pa amb oli a Mallorca.
Al segle XVIII, el mallorquí fra Jaume Oliver ja fa constar al seu receptari Modo de cuynar a la mallorquina el pa amb oli, escrivint que "torreràs el pa, y torrat, poseràs sal, preba bo y bort, fregueràs un ay, y després lo torreràs alte vegada, y, torrat, torneràs posar oli". Quan apareix el tomàquet en l'equació, però? Evidentment, a partir del segle XVI, que és quan aquesta hortalissa arriba provinent d'Amèrica. Té tota la lògica del món que si la gent humil amania el pa amb oli i productes del camp, ara hi afegís un producte com el tomàquet, que a més permetia estovar lleugerament el pa sec. És aleshores quan a Mallorca es comença a afegir tomàquet al pa amb oli, passant-lo a anomenat 'pa amb oli bo', i segons el cuiner Josep Lladonosa, en el mateix temps s'estén també a Catalunya i la resta de territoris catalanoparlants aquesta manera d'amanir el pa.
Pa, tomàquet, oli i verdures=plaer
No tots els tomàquets serveixen per fer bon pa amb tomàquet, potser per això hi ha tantes variants d'aquesta senzilla fusió entre pa, oli, verdures i l'hortalissa més preuada que Hernán Cortés va portar de l'altra punta del món. A Catalunya, el pa amb tomàquet es diu també pa amb tomaca o pa amb tomata, depenent de la zona, i es fa llescant mig tomàquet de penjar -tomacó, com diem al Penedès- sobre una llesca abans d'afegir-hi un rajolí d'oli d'oliva amb el setrill. En canvi, a la Itàlia del sud la bruschetta, també anomenada fedda rosa a la Basilicata o fedda ruscia a Calàbria, es fa afegint pessics de tomàquet tallat sobre un pa torrat que s'acompanya d'olives, pebre negre i formatge. Però encara més enllà, a l'altra banda del Mediterrani, els grecs preparen els dakos afegint trossos de tomàquet sobre el pa d'ordi i acompanyant-lo de formatge feta o mizithra.
Sigui com sigui i sense barallar-nos per qui va ser el primer en tenir la meravellosa pensada de sumar el tomàquet a dos elements com el pa i l'oli, el que és evident és que es tracta d'un invent que relliga tota una zona del món on l'agricultura forma part de la identitat dels seus habitants i, a més, famosa per una meravellosa fama: la dels bons vins, la bona gastronomia i, en general, la joie de vivre. El que ens diferencia d'aquestes cultures no és, doncs, l'ús del tomàquet, sinó la forma com l'afegim al pa, per això més d'una vegada, ja sigui de viatge a Itàlia, el sud de França o Grècia, quan en un restaurant m'han portat llesques de pa per acompanyar un assortiment d'embotits o formatges, el primer que he fet és demanar un tomàquet al cambrer. Cada vegada, quan de forma senzilla he tallat el tomacó per la meitat i l'he sucat sobre el pa, el cambrer, encuriosit, s'ha exclamat dient que ell també afegia tomàquet al pa, però fent-ho d'una altra manera.
Per tots aquests motius, pretendre que als bars de Catalunya no es facin entrepans amb pa amb tomàquet és antinatural. Perquè, com diu la Maria Nicolau, quan a Itàlia demanem una pizza, ningú gosa queixar-se que la prosciutto e funghi de torn porti tomàquet, igual que quan algú vol menjar ensaladilla russa a què sé jo, Toledo, no espera que li serveixin sense maionesa. A Catalunya, el pa amb tomàquet és un cordó umbilical més del país, per això Manuel Vázquez Montalbán va escriure que "és un hallazgo que los catalanes han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna", ja que, com també ell mateix procedia a dir, "tanto que los inmigrantes catalanizados, al fin, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración". Un plat nacional, en definitiva, que és una metàfora en ell mateix: agrada a rics i pobres, sedueix als nouvinguts i, a més, permet recordar a més d'un, es digui Quique Peinado o no, que si véns de Madrid i t'exclames perquè et suquen pa amb tomàquet quan demanes un lomo queso a Barcelona és, potser, perquè ja no estàs al teu país, per molt que et neguis a creure-ho.