Vaig tard per recomanar-vos el magnífic cicle Juliol a la Fresca de l’Ateneu de Barcelona perquè, em sap greu, ja s’ha acabat. Però estigueu atents a les activitats que s’hi programen al llarg del curs perquè són de les que generen memòria. Aquesta memòria a la qual Acorar –l’obra del dramaturg i escriptor Toni Gomila– venera per no acabar sent més bèsties que les bèsties.
M’avergonyeix admetre que he trigat 30 anys a veure una obra fonamental i necessària que, de tant que m’ha acorat, no sé com acorar-la. Malgrat que va ser escrita el 1995, malauradament continua sent escruixidorament actual perquè en tot aquest temps hem avançat, hem progressat, sí, però clavant l’acorador a la nostra tradició, a la nostra llengua, a la nostra identitat, menystenint-la i malferint-la. L’obra gira al voltant de la necessitat d’evocar el passat amb la impossibilitat de fer-ho sense dolor. És tan bèstia el que explica –i no pas perquè acorar és el verb que descriu el moment d’arribar al cor al porc per iniciar el ritual de la matança– sinó perquè ens plantofa davant el nas tot el que hem corromput, tot el que ens hem venut –Judes!– per quatre doblers: el patrimoni cultural –el material i l’immaterial. Tot!
Matem, amb respecte a l’animal, seguint uns rituals que enforteixen lo nostro i ens arrelen al nostre món
"He de matar jo el porc?". Així comença l’obra que, traduït, vindria a ser: "he de fer l’esforç d’aprendre i mantenir les tradicions o m’és més còmode llençar-ho tot a la bassa?". El ritual atàvic, net i precís, de la matança, que ve del fons del temps, ens explicava com era el món. Matem per viure. Matem, amb respecte a l’animal, seguint uns rituals que enforteixen lo nostro i ens arrelen al nostre món, el món de les coses que sempre s’han fet així perquè tenen un sentit, una raó, que només entendrem quan no les tinguem. Matem per fer rebost i poder garantir aliment a la tribu. Matem junts per transmetre els codis de la tribu als més joves, als nens, al futur. Un futur que evoluciona, que canvia, perquè no hauria de perdre tot el que tenim, que no hauria de vendre’s la identitat. Què significa pertànyer i quin preu paguem per oblidar?
A l’obra, l’esquarterament del porc és el trencament de l’ànima d’una societat que perd les seves arrels i cultura per la modernitat i la globalització. El text aborda la mort o la supervivència de la cultura. I en tot aquest desori, la plaga bíblica cau sobre el poble elegit –el poble que, avui descregut, feia el senyal de la creu sobre la sang del porc al perol–: la sobrassada es torna blanca. És un càstig per la traïció d’haver tingut pressa, d’haver canviat les coses només per al benefici de la butxaca: la traïció d’haver emprat conservants per satisfer els de fora, renunciant al que som. La sobrassada es torna blanca. Hem podrit la dignitat d’un poble.
Acorar. Matem-ho tot: el poble, la cultura, la llengua, la memòria. Som més bèsties que les bèsties.