Al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, li ha pujat el vermell al cap aquest cap de setmana a la Festa de la Rosa socialista a Gavà i ha dit, alt i clar, que hi haurà un nou model de finançament aquesta legislatura que ell encapçala. Em venen al cap un munt de dites, frases fetes i refranys que tenen a veure amb roses, i flors en general, que resumeixen bé quina és la situació i què en podem esperar.
No vull pas començar amb què els catalans i les catalanes anem amb el lliri a la mà, tot i que ho podria semblar. Per exemple, quan Esquerra Republicana —encara que també va semblar tota una altra cosa— va donar la presidència de Catalunya al PSC a canvi d’un pacte per un finançament singular inversemblant. El president del govern espanyol ha deixat ben clar que de singular res; no ha dit pas la paraula, però ha afirmat que beneficiarà tots els territoris perquè millorarà l’estat de benestar. És a dir, una altra vegada, res que signifiqui un canvi substantiu i necessari en un tema tan central; no només perquè hauria de ser un acord de legislatura ferm, sinó perquè el benestar als catalans i a les catalanes ja ens estreny prou. Per això confondre a aquestes alçades un roser amb un esbarzer és tenir el cap ben esflorat.
Sabem perfectament que, del govern espanyol, en rebem sempre un tractament singular que a Madrid titllen de privilegi i que ens porta directament a la cua dels guanys i al capdavant de les pèrdues
Sembla, doncs, que deu ser veritat que no hi ha roses sense espines; i si no en fem prou amb la lletra petita de l’anunci, sobre la qual el PSC passa de puntetes, podem fer-nos a mans les declaracions més recents, o no, de la vicepresidenta Montero. Sabem perfectament que, del govern espanyol —hi hagi qui hi hagi al poder i siguin quins siguin els seus socis—, en rebem sempre un tractament singular que a Madrid titllen de privilegi i que ens porta directament a la cua dels guanys i al capdavant de les pèrdues. La singularitat, en el nostre cas, ni tan sols hauria de consistir en el fet que algun dia ens tractessin millor que a la resta de ciutadans i ciutadanes del territori espanyol, sinó que senzillament ens tractessin igual. Com que el nostre no és, clarament, un camí de roses, potser per això celebrem Sant Jordi amb tanta devoció.