Hi ha conflictes internacionals que canvien de formes, però no de fons. El cas de l’Iran i els Estats Units n’és un dels exemples més persistents. Durant gairebé cinc dècades, diferents administracions nord-americanes han provat estratègies diverses —diplomàcia, sancions, acords nuclears o pressió militar— sense aconseguir alterar de manera definitiva la trajectòria del règim iranià.
L'antic assessor de governs dels Estats Units i analista de la CNN, Brett McGurk, ho explica a partir d’una lliçó extreta d’un altre conflicte. A Bagdad, el 2004, els serveis d’intel·ligència nord-americans van interceptar una carta d’Ayman al-Zawahiri, llavors número dos d’Al-Qaeda, adreçada a Abu Musab al-Zarqawi. El text parlava obertament de violència extrema i d’objectius de llarg abast. En aquell moment, molts analistes van considerar aquelles declaracions com propaganda. Amb el temps, una part d’aquell relat es va materialitzar amb la consolidació de l’Estat Islàmic. La conclusió que en va extreure McGurk és senzilla, però incòmoda: quan actors polítics articulen objectius ideològics clars i demostren disposició sostinguda a la violència, convé prendre’ls seriosament, encara que els resultats no siguin immediats.
La política exterior de Trump, xoca amb la de l'Iran
Aquest marc d’anàlisi s’ha aplicat sovint a l’Iran. Des de la Revolució Islàmica de 1979, el règim ha mantingut una línia ideològica estable, basada en la projecció d’influència regional i en la confrontació amb els Estats Units i Israel. Més enllà dels canvis de presidents a Washington o dels diferents cicles de sancions, el patró general s’ha mantingut.
En aquest context apareix la política exterior de Donald Trump, marcada per una estratègia basada en la pressió i la imprevisibilitat. És el que en relacions internacionals es coneix com la “teoria del boig”, un concepte popularitzat durant la presidència de Richard Nixon en plena Guerra Freda. Nixon creia que els adversaris dels Estats Units —especialment la Unió Soviètica i el Vietnam del Nord— actuarien amb més prudència si percebien que el president nord-americà era capaç de prendre decisions extremes o imprevisibles, fins i tot arriscant una escalada militar. La idea era generar dubtes constants sobre fins on Washington estava disposat a arribar.
Trump ha recuperat sovint aquesta lògica, especialment en la relació amb l’Iran, Corea del Nord o la Xina. Amenaces públiques, canvis bruscos de discurs i declaracions difícils d’interpretar formen part d’un estil que busca augmentar la pressió psicològica sobre l’adversari. A curt termini, aquesta estratègia pot alterar càlculs i forçar moviments tàctics. Però el cas de l’Iran també mostra els seus límits. Quan el conflicte està sostingut per una estructura ideològica consolidada i objectius de llarg recorregut, la imprevisibilitat pot augmentar la tensió sense modificar necessàriament el comportament de fons.
Una estratègia que no sembla resoldre conflictes
Durant els últims anys, els Estats Units han alternat moments de pressió intensa amb intents de reobrir canals diplomàtics, com l’acord nuclear impulsat durant l’administració Obama. Tanmateix, ni les sancions ni els acords parcials han modificat de manera substancial la conducta regional del règim iranià. El resultat és un patró recurrent: escalades militars, períodes de tensió controlada i noves explosions de conflicte. Israel, els grups armats aliats de l’Iran a la regió i la presència militar nord-americana actuen com a acceleradors d’aquesta dinàmica, que rarament entra en fases de resolució real.
Fins i tot les operacions militars puntuals atribuïdes a l’administració Trump, com l’eliminació de figures clau de la Quds Force, han tingut impacte tàctic però no estratègic. Han debilitat estructures, però no han alterat el marc general del conflicte.
Avui, amb un Iran que manté la seva projecció regional i uns Estats Units que continuen oscil·lant entre la contenció i la pressió, la pregunta no és només quina estratègia funciona millor, sinó si realment existeix una estratègia capaç de tancar el conflicte en els termes actuals. En aquest escenari, la teoria del boig es revela menys com una solució i més com una eina limitada dins d’un sistema molt més gran. Pot influir en decisions puntuals, però difícilment modifica les lògiques profundes d’un conflicte que, de moment, sembla destinat a repetir els seus propis cicles.