L’altre dia anava cap a Sabadell amb la intenció d’esmorzar en un conegut bar on ofereixen un dels millors esmorzars de forquilla de la ciutat. Me'l va recomanar un veí meu de la Vansa, que de jove hi esmorzava cada dissabte amb la colla de ciclistes de Santa Perpètua. Ves per on, però, que per mala sort se'm va trencar el maleït cable del mòbil a mig trajecte i em vaig quedar sense navegador al cotxe i sense bateria al telèfon, amb la qual cosa vaig haver de girar cua i deixar el pla previst per a un altre dia. Sembla mentida com en som de vulnerables amb les noves tecnologies quan deixen de funcionar. En fi, tot fos això. L'endemà, amb un cable nou de trinca, enfilo la carretera una altra vegada cap a Sabadell.
Anem per feina, el bar Vilarrubias es va inaugurar a començaments del segle passat, fa gairebé 125 anys. Després de canviar de propietaris en diferents ocasions, és l'any 1957 quan el bar passa a mans dels sogres de la M. Rosa, el Josep Flaqué Pujades i la Mercè Solanot Talabera. Feien un bon tàndem: la Mercè estava a la cuina i el Josep a la barra, atenent la clientela que omplia el local de sol a sol. Tenien la caserna de la Guàrdia Civil a tocar i un munt de fàbriques al voltant i, evidentment, tothom hi feia cap.
Originaris de l’Ametlla del Vallès, treballaven al camp —com molts d’altres en aquella època—, però arran d’una mala collita van decidir canviar de vida i traslladar-se a la cocapital vallesana. A Sabadell van fer-se càrrec del local del carrer de Vilarrúbias, que, per cert, llavors oferia una altra mena de plaer, segons sembla, i el van convertir des del primer moment en una casa de menjars molt popular al barri. La parella tenia tres fills, el Fernando, la Rosa i la Mercè, que ajudaven al bar, però va ser el Fernando Flaqué Solanot qui va acabar dirigint el negoci, juntament amb la seva dona, la M. Rosa Espinasa Puig.
Eren uns altres temps, m’explica la M. Rosa, que s'ha passat mitja vida amb el seu marit al capdavant del negoci. Ja aleshores oferien esmorzars i dinars esplèndids a un preu raonable i, és clar, el bar s’omplia de gom a gom. Després van incorporar els menús de migdia amb molt d’èxit, afegint-hi plats nous de cullera i brasa, però també plats de caça, atès que el Fernando n'era molt aficionat. El bar Vilarrubias obria a tota hora per poder donar servei a l’allau de clients.
Actualment, però, és el fill de la M. Rosa —el Josep, la tercera generació— qui manté el negoci a tota màquina, juntament amb la seva parella, la Maria Antònia Téllez. Plegats formen, igual que els seus avis i els seus pares, un tàndem perfecte, que ofereix la millor cuina tradicional catalana.
Assegut al menjador de dalt, m’estic cruspint un plat de popets amb ceba que hi canten els àngels. Com que penso que no en tindré prou, li demano al Josep mig plat de tripa per arrodonir l’esmorzar. No me'n vull anar sense tastar-la. A les taules del costat, veig que mengen mongetes amb botifarra, costelles de cabrit arrebossades i fins i tot algun fricandó, preparats tots per si arriba la fi del món no ens agafi sense esmorzar. M'oblidava de comentar que avui és un dimecres qualsevol i el local està a petar, i això que són les onze del matí. No vull ni imaginar-me els dissabtes com es deu omplir el bar.
A còpia de sucar-hi pa, deixo el plat ben lluent, i dono un cop d'ull al menú. Però no patiu, que no em quedaré a dinar. Avui tenen fideuà, embotit, crema i croquetes i, de segon, mandonguilles, peus de porc i calamars frescos a la romana, entre altres plats atractius. Un bon menú, a fe de Déu. No m’estranya gens que sigui imprescindible reservar per aconseguir-hi taula.
Actualment, és el fill de la M. Rosa —el Josep, la tercera generació— qui manté el negoci a tota màquina, juntament amb la seva parella, la Maria Antònia Téllez. Plegats formen, igual que els seus avis i els seus pares, un tàndem imbatible que ofereix la millor cuina tradicional catalana
Abans de marxar, el Josep m’explica que el seu fill està estudiant cuina. Tot apunta, doncs, que la quarta generació es farà càrrec del negoci quan arribi el moment, i mantindrà aquest centre de peregrinació obligatòria —i els seus meravellosos esmorzars— durant molt de temps. Sens dubte, una bona notícia que caldrà celebrar amb un bon esmorzar, però això ja serà un altre dia.