El bar de carretera perdut al mig del Bages amb uns esmorzars de forquilla memorables

Sempre he sentit a dir que els restaurants i bars de carretera on es menja més bé són aquells en què s’aturen els camioners, i en dono fe, però a vegades no és així. És el cas d'uns familiars, en concret tres dones d’edat avançada, que van parar a un tuguri de carretera i un cop entaulades van demanar uns cafès amb llet i uns croissants. La sorpresa va ser majúscula quan la cambrera d’origen estranger que les mirava sorpresa les informava que eren a una casa de barrets i que no tenien croissants ni cafetera, però que si volien uns mojitos, els hi podien preparar; estupefactes, van sortir del local cames ajudeu-me.   

En fi, la major part de les vegades, i com deia, és cert que es menja més bé allà on veus camions aparcats i té la seva lògica, atès que molts transportistes fan la mateixa ruta al llarg de l’any i acaben tornant a aquells restaurants on els dispensen el millor tracte i els serveixen les millors menges. Així, entre els xofers que repeteixen ruta i els que és la primera vegada que hi passen, s’acostumen a comunicar per ràdio recomanant-se aquells indrets que valen la pena i així fer-hi cap, sigui per esmorzar, dinar o fer un mojito.

Doncs bé, entre Manresa i Sant Joan de Vilatorrada, trobem el restaurant centenari Bonaplata, on els germans Isidre i Ramona Masana regenten el local amb alegria. Són quarts de deu del matí i és bona hora per esmorzar, per tant, paro a l’aparcament de davant del restaurant, que, com és obvi, està ple de camions. Saludo a l’entrar cridant una mica, car es barregen els crits de la parròquia amb les aromes que surten de la cuina i els plats que van amunt i avall, creant un autèntic ambient de bar de poble digne de veure. Els germans ja són la tercera generació que porten el negoci, m’explica l'Isidre, però la quarta ja treballa a la cuina; per tant, tenen garantida la continuïtat del restaurant almenys de moment. Segons llegeixo, el Ramon Serra Comabella va ser el primer propietari de la casa el 1930 i va posar el nom de Bonaplata al bar perquè durant la seva infantesa va estar vivint al carrer Bonaplata de Barcelona, al barri de Sarrià-Sant Gervasi.

L’especialitat de la casa són les mongetes amb botifarra negra i blanca, cansalada i arengada. Actualment, s’ha perdut el costum de menjar arengada i és una pena, perquè acompanyada d’un bon trinxat o simplement a sobre d’una torrada amb oli, és un dels menjars més suculents i nostrats que caldria recuperar. Recordo de xic que a totes les botigues d’ultramarins i peixateries tenien aquelles caixes de fusta rodones amb les arengades arrenglerades en cercle, habitualment situades a l’exterior del comerç com a reclam per als clients, ara ni veus les caixes ni saps on comprar arengades, tret d’alguna botiga de salaons molt concreta, i encara.

Altres especialitats que t’ofereix l'Isidre  són la truita de bolets —som a prop del Solsonès, una de les millors zones per trobar-ne de tot Catalunya—, la torrada d’escalivada i anxoves, els ous ferrats que fan amb cansalada, xistorra, botifarra, els peus de porc guisats, el bacallà amb samfaina, la galta de porc guisada o la vedella amb bolets. També fan entrepans de tota mena, freds i calents; a banda dels clàssics, tenen els especials, com ara l’americà amb pit de pollastre, enciam i maionesa; el Don Pancho, amb truita de patates, pebrot escalivat i allioli, o el nòrdic, amb salmó fumat, enciam, ou dur i maionesa.

Però jo vaig a preu fet i demano la tripa de vedella, que trobo espectacular, i ho remullo amb una copa de vi negre del Bages, perquè aquest és un altre tema: per acabar-ho d’arrodonir, a la Bonaplata pots regar esmorzars i dinars amb vins DO del Bages que el Ramón selecciona curosament, alguns dels quals te'ls ofereix a copes si et ve de gust. Cal remarcar que al migdia cuinen un dels millors i més econòmics menús de la zona; però para compte, que cal anar-hi aviat si hi vols trobar lloc.