Padrins, ho tenim a sobre. Aquest dilluns és el dia de la mona, queden unes hores només! El padrí que no la faci es mereix un càstig nacional, encara que l’excusa que presenti estigui ben argumentada. Ni el laïcisme, ni la llunyania, ni les prescripcions mèdiques són raons acceptades per obviar el deure nacional de complir amb aquesta tradició, patrimoni local. Perquè encara que ens sembli que és un costum universal, la mona només es fa als Països Catalans. Per tant, orgull amunt i, padrins, a la feina! D’altra manera, d’aquí no res estarem buscant ous i conillets de xocolata amagats als jardins de les cases adossades, caçats com un conill a la gàbia de les tendències globals. Si volem preservar el poc que ens queda, la mona és obligada.
Un concurs de qui la fa més grossa (i de mal gust)
La mona no és l’ou de xocolata, sinó el pastís que la sustenta. De fet, la tradicional és un auster brioix coronat amb tants ous durs com anys té el fillol, amb un màxim de dotze que és quan l’infant és confirmat en la religió catòlica. Amb això anàvem fent i tothom content. Però el 1904, a Barcelona, es va fer un concurs de figures de xocolata i de llavors ençà la cursa de qui la fa més grossa i més espectacular ha estat imparable. Els padrins han de quedar bé i la mona ha de ser gran, impactant i ben recaragolada.
Si volem preservar el poc que ens queda, la mona és obligada
Ha de semblar ben bé una mona de Pasqua, que és el que diem quan una cosa és barroca, exagerada i, en definitiva, de mal gust, o quan una persona va vestida, maquillada o pentinada de manera extemporània. Però les percepcions de bon o mal gust són volàtils i canviants i podem acabar ben retratats, com quan el 1912 la Sra. Milà li va esbotzar a l’arquitecte Gaudí que la Pedrera semblava una Mona de Pasqua. Tampoc no ho dieu fora del país, que ningú no us entendrà. De manera que si arribeu a casa el fillol amb una Cristina (la mona de brioix i ous durs) la cara de decepció de l’infant pot arribar a sortir a un llibre Guinness. De manera que toca deixar-s’hi la butxaca perquè les de figures de xocolata no són pas econòmiques.
Decapitació o descapitalització
El tema és dual: decapitació o descapitalització. La gran paradoxa és que a l’infant la xocolata tant li és, el que realment celebra són els ninots de goma que decoren la creació. Uns ninots que, a diferència dels reis del tortell, no es poden reciclar perquè canvien cada any, depenent dels ídols futbolístics o les estrelles de Pixar del moment. El padrí veu amb sorpresa com el fillol arrenca els ninots i fuig esperitat a jugar-hi sense fer ni gota de cas a les filigranes xocolateres. Any rere any.
És per això que em té ben intrigada que un país d’emprenedors com és el nostre, ningú hagi identificat el nínxol de mercat i hagi endegat una empresa emergent (analògica) de lloguer de mones. La seva feina seria reposar els ninos manllevats i retornar-la al mercat. Us fa angúnia, per tot allò de la seguretat alimentària? Potser no cal ni que sigui de xocolata, només que faci l’efecte. Sort que cap emprenedor no li ha passat mai pel cap aquesta bajanada. Va, padrins, deixeu de queixar-vos i endavant les mones. I si no voleu descapitalitzar-vos, doncs imaginació, mans, davantal, batedora, ingredients i a la cuina. Feu un bon pa de pessic i coroneu-ho amb algunes figures casolanes de xocolata. Però no us oblideu dels ninots de goma!
I tingueu present que en un tres i no res estareu enyorant l’època que amb una Frozen i un Lewandowski eren feliços ara que els fillols s’han fet grans i no es conformen amb menys d’un iPhone 36.