Una colossal inundació amagada durant anys sota la capa de gel de Groenlàndia ha estat recentment identificada per un equip científic internacional, i podria canviar profundament el que sabem sobre el comportament d’aquesta immensa capa de gel. Utilitzant dades de satèl·lit d’agències com la NASA i l’Agència Espacial Europea, els investigadors han detectat el rastre d’un esdeveniment extraordinari: l’esclat d’un llac subglacial que, el 2014, va alliberar de sobte 90.000 milions de litres d’aigua, obrint-se pas violentament a través de gairebé 300 peus de gel sòlid.
"Quan ho vam veure per primera vegada, pensàvem que era un error de dades", confessava Jade Bowling, glaciòloga de la Universitat de Lancaster i autora principal de l’estudi, publicat a Nature Geoscience. “Però a mesura que analitzàvem més profundament, vam adonar-nos que estàvem davant les restes d’una enorme inundació subterrània.” Aquesta allau subglacial, mai detectada fins ara a Groenlàndia, ha deixat un cràter de gairebé 2 quilòmetres quadrats i 85 metres de profunditat. L’aigua va emergir amb una força comparable a nou hores de cabal màxim de les cascades del Niàgara.
Els investigadors van reconstruir l'esdeveniment mitjançant l’ús combinat de satèl·lits com l’ICESat, ICESat-2, Landsat-8, Sentinel-1, Sentinel-2 i CryoSat-2, creant un model tridimensional de la inundació i del seu impacte. Més avall, l’aigua desbocada va fracturar una àmplia zona de gel, aixecant blocs de fins a 25 metres d’alçada i escombrant una superfície dues vegades més gran que Central Park.
L'estudi trenca amb les concepcions tradicionals del flux de l’aigua de desglaç, que fins ara es creia que descendia simplement des de la superfície cap a la base del gel i sortia al mar. En canvi, aquesta troballa demostra que els llacs subglacials poden actuar com a preses latents, capaces d’alliberar sobtadament quantitats massives d’aigua i causar grans danys estructurals al gel des de dins.
Groenlàndia i les tones de gel perdut
La capa de gel de Groenlàndia, gairebé tres vegades més gran que Texas i una de les dues úniques permanents del planeta (juntament amb l'Antàrtida), perd una mitjana de 33 milions de tones de gel cada hora. Aquest nou descobriment mostra que, a més de l'escalfament global que fon el gel des de fora, també existeixen processos interns molt més actius i perillosos del que es pensava.
“El que hem descobert ens ha sorprès en molts sentits”, va admetre Amber Leeson, coautora de l’estudi. “Ens ha ensenyat coses inesperades sobre com poden reaccionar les capes de gel a grans aportacions d’aigua de fusió, i subratlla la urgència de comprendre millor aquest sistema hidrològic tan complex.”
En un moment en què la pujada del nivell del mar i els efectes de la crisi climàtica són cada cop més evidents, estudis com aquest revelen que encara hi ha forces ocultes sota el gel que podrien accelerar, i molt, els canvis en el planeta.