Durant hores, aquest dimecres, una àmplia franja del planeta va contenir la respiració. El fort terratrèmol de magnitud 8,8 que va sacsejar la península russa de Kamtxatka a primera hora del matí va encendre les alarmes de tsunami a pràcticament tot l’oceà Pacífic: des del Japó fins a Xile, passant per Hawaii, Califòrnia o les Filipines. Milions de persones van ser evacuades de zones costaneres, es van cancel·lar centenars de vols i els serveis d’emergència es van posar en alerta màxima. Però el tsunami mai no va arribar amb la força catastròfica que molts temien. Ara, un dia després, els experts i les autoritats respiren alleujats i coincideixen en una valoració clau: el món podria haver viscut una tragèdia de dimensions globals, i només una combinació de factors geològics favorables i una resposta coordinada i ràpida han evitat una catàstrofe.
Una de les incògnites que més intriga els experts ara mateix és per què les onades van ser relativament baixes a mesura que s’allunyaven de l’epicentre del sisme. És cert que les onades de tsunami perden força quan es dispersen a gran escala, però el precedent immediat demostra que això no sempre és així: el terratrèmol del 1952, d’una magnitud similar i registrat a la mateixa zona, va provocar onades molt més altes i va causar danys més greus a llocs tan llunyans com Hawaii. El contrast és encara més evident si es compara amb el devastador sisme del 2011 al Japó, que va desplaçar la terra fins a 45 metres al llarg d’una falla d’una longitud similar, generant onades de fins a 30 metres d’alçada. Aquell episodi va acabar desencadenant una crisi nuclear i va tenir efectes devastadors al país nipó, amb més de 15.000 morts i danys materials que van ser milionaris.
Absència d’un gran despreniment submarí
En el cas més actual, una de les explicacions més plausibles que han començat a circular entre la comunitat científica és l’absència d’un gran despreniment submarí, un factor que hauria pogut amplificar de manera exponencial la força del tsunami. Els moviments sobtats de sediments o roques sota el mar poden arribar a incrementar l’energia d’una onada fins a un 90%, segons els experts, tot i que en aquest cas concret encara caldrà estudiar amb detall si es va produir algun fenomen d’aquest tipus. També es considera que el mateix terratrèmol, tot i ser d’una magnitud molt elevada, podria haver contribuït a una onada menys destructiva del que s’esperava.
Segons les simulacions del Servei Geològic dels Estats Units (USGS), el sisme hauria provocat un desplaçament del terreny d’entre 6 i 9 metres al llarg d’una falla de prop de 500 quilòmetres. Aquest tipus de variacions en el moviment de la falla, ha apuntat Diego Melgar, director del Cascadia Region Earthquake Science Center de la Universitat d’Oregon, en declaracions a The Washington Post, poden marcar la diferència entre un tsunami de dimensions moderades i una catàstrofe majúscula.
Millora dels sistemes d’alerta
Una altra clau per entendre per què el Pacífic ha esquivat una tragèdia es troba en la millora dels sistemes d’alerta. Segons els experts, els centres d’avís de tsunami de Kamtxatka i Sakhalin van emetre les alarmes amb prou antelació i de manera coordinada, fet que va permetre activar ràpidament els protocols d’evacuació. El balanç provisional confirma l’eficàcia de la resposta: cap víctima mortal i només danys materials puntuals, com el trencament d’una passarel·la a Crescent City, a Califòrnia. Les autoritats reconeixen que en aquesta ocasió el sistema va funcionar amb eficiència, cosa que va permetre desallotjar zones costaneres, treure embarcacions dels ports i preparar la població amb marge suficient. Aquesta capacitat de reacció és especialment rellevant quan l’origen del sisme es troba a milers de quilòmetres de distància, com en el cas d’aquest dimecres, ja que proporciona unes hores crucials per alertar i protegir a la ciutadania.
De fet, els actuals sistemes d’alerta van néixer arran de catàstrofes com les del 1946 i el 1952, quan dos potents terratrèmols —un a les illes Aleutianes d’Alaska i un altre prop de Kamtxatka— van provocar tsunamis que van causar nombroses víctimes i danys materials a Hawaii. Aquelles tragèdies van impulsar la creació dels Centres d’Alerta de Tsunamis dels Estats Units, ara gestionats per l'Administració Nacional dels Oceans i de l'Atmosfera (NOAA). Ara bé, hi ha vegades en què els avisos no servirien per a res. Una ruptura a la falla de Cascadia, a la costa oest dels Estats Units, podria generar un tsunami en qüestió de minuts i posar en risc milions de vides sense marge de maniobra.