A la vida, hi ha moments decisius que has de prendre decisions irreversibles. A mi, m’ha arribat el moment. El moment de tatuar-me. M’escriuré dues frases per tenir-les sempre presents, i ben visibles per escampar-les arreu: 

  • Al món, llencem 1 de cada tres aliments que es produeixen

  • Amb la meitat del que llencem podríem combatre la fam crònica al món

És cert que hauré de valorar en quina part del cos hi cap tanta informació. Potser a les cuixes o potser en el perímetre dels malucs. Això ja ho decidiré. Però no hi ha marxa enrere. M’he fet activista en la lluita contra el malbaratament alimentari, he participat en campanyes de sensibilització, he cuinat àpats d’aprofitament per a multituds, he espigolat tones i tones als camps, he fet tallers didàctics per a explicar com n’és de fàcil cuinar aliments descartats. He fet (jo i molta més gent) tot el que se’ns ha acudit per conscienciar d’aquest problema d’abast mundial. Només em queda fer-me un tattoo. Tatuar-se està de moda i jo vull posar de moda l’aprofitament alimentari. 

Perquè aprofitar no és vergonyós, no és de pobres, no és indigne.

Aprofitar és guai, és sexi, és glamurós. Posa-t’hi com vulguis, però fes-ho. Sí: fes-ho, en forma verbal imperativa, perquè és una ordre. I no és una ordre que jo doni, sinó que ens l’està imposant el planeta. Per si algú no n’està al cas: estem immersos en una emergència mediambiental.  El malbaratament alimentari (i també el desori de la producció alimentària) és una de les causes principals d’aquesta situació límit. O sigui que, nanos, ens hi hem de posar. Perquè tal i com ens alerten els experts, el que està en perill no és la natura sinó nosaltres. La natura té capacitat de regeneració perquè és autosuficient. En canvi nosaltres en som totalment dependents. Encara que ens sembli que per viure només ens cal un iPhone, sense oxigen ni nutrients, la nostra supervivència té els minuts comptats. I la natura n’és la única proveïdora que tenim a l’abast. El dia que no puguem respirar ni menjar, kaput.

Encara que ens sembli que per viure només ens cal un iPhone, sense oxigen ni nutrients, la nostra supervivència té els minuts comptats

Fa una dècada que a Semproniana (un cop l’any) faig Gastrorecup, un àpat que denúncia el malbaratament alimentari: el volum injustificat d’aliments que es llencen perquè, per diverses causes, no tenen espai en la cadena de valor dels aliments, que els considera una mera mercaderia i en redueix el valor a una equació aritmètica, a un preu. És cert que el territori no és homogeni i que les zones rurals, on el sector primari és cabdal i la producció dels aliments és propera, els aliments mantenen els seus valors; però a l’àrea metropolitana, on es concentra la meitat de la població del país i on som principalment consumidors, hem de lluitar per recordar que llençar una barra de pa no és només llençar 1€ (que no desestabilitzarà la teva butxaca, potser) sinó que aquesta barra de pa conté:

  • L’esforç i la il·lusió del pagès que ha fet créixer el blat i del flequer que l’ha elaborat

  • Despesa de recursos naturals no gens insignificants

  • Una quantitat de gasos contaminants emesos doncs cada barra de pa té a les seves engrunes un mínim de 4 transports (que ja us avanço que són molts més!): del camp al distribuïdor, del distribuïdor a l’obrador, de l’obrador a la botiga i de la botiga a casa

  • Nutrients preuats (molt preuats si pateixes pobresa i no tens accés al dret fonamental a l’alimentació)

  • La garantia de manteniment del sector primari, imprescindible - entre moltes altres coses - de l’equilibri territorial necessari per aturar la desertització de les zones rurals. 

La restauració tenim un paper fonamental en la sensibilització en la tasca de retornar el valor als aliments perquè, per sobre de tot, els estimem. He vist cuiners plorant d’emoció i agraïment davant un llobarro, un cep o una botifarra. Els estimem, els valorem, tenim traça en transformar-los i tenim clients oberts a viure l’experiència Gastrorecup, un àpat elaborat amb aliments rescatats del corredor de la mort, aliments descartats del circuit comercial amb total garantia de seguretat alimentària. 

La restauració tenim un paper fonamental en la tasca de retornar el valor als aliments perquè, per sobre de tot, els estimem

Aliments nutritius i saborosos  destinats a l’abocador. Aliments que podrien nodrir persones que no ho tenen fàcil, aliments amb petjada mediambiental, aliments produïts amb esforç i il·lusió. Aliments que no valen res i costen molt. ALIMENTS, en definitiva, que tenien com a objectiu principal donar la seva vida per garantir la continuïtat de la nostra vida. 

Ha arribat el moment que la restauració posi la mirada a les arrels i no tant a les estrelles. Hem de posar la natura al plat, amb els seus colors, les seves formes i els seus sabors. És el moment que els cuiners entenguem que som els intèrprets de la natura i que l’hem de fer lluir sense subjugar-la. Hem de passar de la cuina estètica a la cuina ètica. Ens ha preocupat tant transportar als clients a dimensions desconegudes que ens hem oblidat que el que és important és transformar el nostre entorn proper per adaptar-nos a sistemes de treball més sostenibles que tinguin cura de la nostra terra. 

Podreu gaudir d’aquests meravellosos i sostenibles àpats fins el 6 d’octubre a 17 restaurants de tot el territori gràcies a l’impuls del Departament d’Acció Climàtica i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Els aliments rescatats us esperen a www.gastrorecup.cat 

PD: Per cert, quan tingui fets els tatuatges, ja us ho faré saber.