La Carme Junyent va morir diumenge passat i, com que aquesta columna es publica precisament en diumenge, tot i no ser-ne una notícia d’actualitat, no vull deixar d’escriure unes paraules de record i homenatge. A la Carme l’havia servit alguna vegada a Semproniana i, malgrat no vaig poder-hi conversar mai gaire, de seguida copsaves la saviesa i la simpatia. Així era de prop. Sí, quan escrivia era contundent i punyent, sobretot quan abordava el tema que més la preocupava (i que més ens ha de preocupar a tots): les llengües amenaçades de mort, com la nostra. 

Però no és la lingüista Junyent que vull destacar, sinó la de la Carme gastrònoma, una de les seves aficions que, potser, no n’estàveu tan al cas. O potser sí, perquè aquest darrer mes d’agost va escriure diàriament a Vilaweb uns articles on parlava dels restaurants que havia visitat i de totes les experiències gastronòmiques que l’havien impactat o que l’havien generat un record agradable. En aquesta col·lecció d’articles titulat No patiu per mi la Carme va fer un tribut a “les creacions de tants cuiners i artesans de la cuina que dediquen la seva feina a fer-nos més feliços i que, amb això, contribueixen a la convivència, la bonhomia i el benestar de la gent”. I acabava amb un agraïment que m’ha emocionat “Gràcies a tota la gent del món de la restauració per ajudar-nos a tots a anar vivint”. Aquestes van ser les seves darreres paraules i ara, amb el traspàs, prenen un sentit encara més intens. 

La Carme era contundent i punyent, sobretot quan abordava el tema que més la preocupava (i que més ens ha de preocupar a tots): les llengües amenaçades de mort, com la nostra

A mitjans de mes va escriure un article que vaig llegir amb avidesa, entre d’altres raons, perquè m’esmentava i em vaig sentir molt honorada. Però, a banda de la menció, el que el fa un article fonamental és que aborda els que ella anomena “els gustos perduts”, un tema interessantíssim. Diu que els restaurants acostumen a deixar records, però també deixen enyorances, coses que has tastat i que no trobes mai més. M’ha fet pensar en un comentari que fa molts anys em va fer en Narcís Comadira. Deia en Comadira que no hi havia res millor que fer quilòmetres per recuperar un sabor, un record, i saber que el retrobaràs amb seguretat allà on el vas deixar, una regressió vital que poques altres experiències et permeten. No és possible tornar a èpoques pretèrites, però la cuina, els aliments, fan el miratge. 

D’això anava aquella famosa magdalena de Marcel Proust, que a la primera mossegada el va transportar a la infància i el va empènyer a escriure tota la seva història. La magdalena va remoure la memòria i va fer vívids i actuals records remots. Ara, els restaurants ens esforcem en oferir noves experiències, la novetat és el nostre motor i el nostre objectiu. Allò que hem cuinat i que tantes –o algunes– persones han lloat, ja ens sembla obsolet i volem impactar-los amb sabors diferents i exòtics, sovint a cop de tendència, de manera que molts fem el mateix i les nostres fronteres es desdibuixen. Barcelona és brava, no pas en el bon sentit, sinó en el sentit que a tot arreu es mengen patates braves, del mateix gust i forma. Sortim de les braves per caure a les brases, tot té gust a fum encapsulat i el tret de la ruleta russa sempre cau a l’ensaladilla. 

Deia en Comadira que no hi havia res millor que fer quilòmetres per recuperar un sabor i saber que el retrobaràs amb seguretat allà on era

S’entén que els restaurants fem el que podem i que, en definitiva, tenim un negoci que hem de procurar que funcioni, no deixant escapar cap client. No, no és una crítica és un clam: hem de recuperar el nostre gust, excel·lir en allò que dominem i consolidar una personalitat pròpia, que sí que ens farà diferents i únics. La Carme parlava de tot això. Fem-li l’homenatge de la pervivència dels sabors i de les emocions, avui, que és vigília del dia nacional de la nostra cultura.