Estic realment de vacances quan pregunto: "Quin dia és avui?". I quan em diuen la data, jo insisteixo: "I de la setmana?". Quan perdo la noció del temps, quan tant m’és si és dissabte o dimecres, és que realment estic de vacances. Quin plaer tan gran! No és que els dies siguin monòtons ni mimètics, sinó que no planifico tenint en compte els dies de la setmana. Només sé quin dia és quan és diumenge.

Les flaires 'gastro' descriuen quin dia és

I ho sé perquè els veïns de la casa on passo l’estiu tenen convidats tots els diumenges i fan dinar especial. Si a mig matí m’envaeix una flaire de gambes, vol dir que estan preparant el brou per a una paella monumental, de la que costa trobar-hi l’arròs sepultat per la quantitat de musclos, escamarlans, gambes, cloïsses i, a vegades, algun llamàntol. Els dies que hi ha paella de marisc, significa que els convidats són de categoria. Si, a mig matí, la flaire és de fusta cremada... és que als veïns no els cal quedar tan bé amb els convidats i l’àpat es resoldrà amb una santa barbacoa.

Només sé quin dia és quan és diumenge. I ho sé perquè els veïns de la casa on passo l’estiu tenen convidats tots els diumenges i fan dinar especial.

No em molesta pas gens les flaires que m’envien al meu jardí, ans al contrari, em fan salivar i em fan saber quin dia és, que no és poca cosa (no sigui cas que llegeixin l’article i provoqui que s’encabritin les aigües manses del veïnat). He parlat de les olors veïnals com a pretext per entrar al tema que voldria tocar avui que, n’estic convençuda, us interessarà molt atès la gran quantitat de barbacoes que es fan durant les vacances. La barbacoa és una solució, en la que sembla que dona poca feina i que s’embruta poc. Tot i que al qui li toca tenir-ne cura sap que, de feina, en dona molta. I només a qui li toca netejar-la sap l’estona que hi ha d’esmerçar, que no és pas poca. 

Doncs com deia -que se me’n van els pensaments pels ravals- diumenge passat els veïns preparaven la barbacoa just en el moment que jo estava a la gandula llegint un fabulós volum de J.M. Mulet, Comemos lo que somos en el punt exacte del llibre que dedica a la barbacoa. Aprofito per recomanar el llibre a tothom, no només als interessats en la gastronomia, perquè tots mengem i, per tant, per tots té interès.

La barbacoa és quelcom ancestral

La tècnica de rostir les carns a la flama o a les brases és ancestral, té milions d’anys i, allà on hi havia humans que sabessin dominar el foc, hi havia barbacoes. Però el nom, barbacoa, no és una invenció del gran Georgie Dann, malgrat que és qui n’ha tret més rèdit econòmic, és un nom de la llengua taïna, els habitants precolombins de l’actual Haití. Es tractava d’unes estructures de canya que servien per rostir la carn i 'barbacoa' va ser una de les primeres paraules que va escoltar Cristòfor Colom quan va desembarcar a l'illa que va batejar com La Española.

Quan els veïns facin paella de marisc, el diumenge que tinguin convidats més distingits, els podré explicar que la paella com la coneixem avui no és pas un plat tradicional amb segles d’història sinó que és prou recent. Ens explica que fer una olla de fons pla i gran no era gens fàcil per un ferrer, per tant, la paella com a recipient no va existir fins al segle XIX. I tots aquells que, per parlar de l’estri l’anomena 'paellera' (com jo he fet sempre), que sàpiga que s’està referint a una dona que fa paelles (potser molt bones) o un cremador de gas per a fer la paella.

I, així, d’anècdota en anècdota, vaig passant les vacances llegint estirada a la gandula sense saber si és dissabte o dimecres, perquè cada diumenge la flaire de les barbacoes i les paelles dels veïns em fan saber que és diumenge i hi ha convidats.