No tenim memòria. No fa ni dos mesos que ha passat i ja ningú no en parla. Em refereixo a les paraules que va dir en Juan Roig, propietari del Mercadona, en una roda de premsa: “A mitjan segle XXI no hi haurà cuina”. Una afirmació contundent que va generar articles, opinions, escarafalls diversos i, fins i tot, insults de tota mena.
Fa quinze anys vaig anar a Anglaterra a visitar la meva filla que hi estudiava. El que més em va impactar va ser la quantitat de menjar preparat dels lineals dels supermercats. Vaig tornar confiada que aquí mai no ens passaria perquè tenim una arrelada cultura alimentària, estimem els aliments, gaudim del procés culinari i tenim una història gastronòmica lloada arreu del món. No, nosaltres mai no compraríem aquestes amanides fetes de ves a saber quan, empaquetades en plàstic amb color de fato d’hospital.
Us alerto, des d’aquest humil article que si algun CEO de la indústria alimentària em volgués contractar per assessorar o predir algunes de les tendències dels consumidors, no ho faci perquè portaria l’empresa al desastre econòmic més absolut. Quan van sortir al mercat els gaspatxos en tetrabric o les truites de patates empaquetades, vaig vaticinar un fracàs absolut d’aquests productes. És palès que no tinc visió.
La sentència del Sr. Roig no em sorprèn gota, el que em sorprèn és la sorpresa i la indignació que van causar les seves paraules. Em sorprèn perquè no cal que ens ho digui ningú, només cal que observem el contingut dels carros dels supermercats. Només cal que obrim l’armari i la nevera de qualsevol que ens ho permeti. Només cal que observem què surt del microones de la feina. Allò que vaig veure a Anglaterra és avui a l’ordre del dia, tant a l’àrea metropolitana com al poble més remot del Pirineu.
És culpa de la indústria alimentària? És culpa de les cadenes de distribució? Deixeu-me fer un apunt històric. En plena revolució industrial, a la primera meitat del segle XX, quan Catalunya era la principal fabricant de teixits del món en una Europa convulsa en la qual s’encadenaven els conflictes bèl·lics i els homes eren cridats als fronts de combat, les dones —per descomptat, les dones més humils— van ser mà d’obra primordial a les fàbriques i els tallers. Aquelles dones, carregades de fills, i tenint cura, també, dels avis, treballant 12 hores diàries, sort en van tenir de les parades de llegums cuits que es col·locaven a les portes de les tèxtils.
Els venedors de llegums cuits van sorgir espontàniament d’una barreja de la típica emprenedoria catalana i d’ajuda solidària a les famílies obreres. L’enginy sempre s’esmola davant situacions de necessitat. Aquesta protoindústria alimentària dels llegums cuits va ser la resposta immediata a la necessitat imperiosa de les obreres humils. Vendre menjar preparat per alleugerir la feina a la cuina no és de rabiosa actualitat, sinó de rabiosa antiguitat.
A cada brou en tetrabric que comprem perdem coneixement, habilitat, hàbit, som menys sostenibles i donem la raó a les paraules pronunciades per Juan Roig
No he vingut a defensar la indústria alimentària, sinó a repartir cleques a tort i a dret. Nosaltres anem deixant morir la cuina de casa i la indústria, sempre alerta com un llop, espera el moment just per clavar-hi queixalada i endur-se’n el tros més tendre i profitós, que són els nostres dinerets. La queixalada té forma de plat preparat, salsa o fruita tallada perquè, malgrat que estem envoltats de tota mena d’artefactes, electrodomèstics i enginys diversos, ens fa mandra cuinar.
Pensem que ens ho cuinin tot és un avenç, i no ens adonem que anem perdent un llençol (o un plat) a cada brou en tetrabric que comprem. Perdem coneixement, habilitat, hàbit, som menys sostenibles i ens anem fent cada vegada més dependents de la indústria alimentària fins al punt que ens tenen agafats pels pebrots fins que ens facin anar de genolls per suplicar que ens pelin el plàtan, perquè ja no sabem com es fa. El que hem de fer és dedicar l’energia que gastem insultant al de Mercadona a tornar a encendre el fogó si ens volem alliberar de l’esclavatge d’haver de comprar (i llepar) els seus ous ferrats i envasats.