Hi ha llocs que no necessiten artificis. Ni escumes, ni discursos llargs, ni cambrers que et reciten la carta com si fos una oda contemporània. Hi ha llocs, en canvi, que et miren als ulls —o al paladar— i et diuen: seu, menja i gaudeix. I això és exactament el que passa a Colmado Carpanta, a Sarrià, on la cuina de sempre es vesteix amb una naturalitat desarmant i una intuïció que fa difícil no sortir-ne enamorat. Potser també hi té a veure el moment que vivim. Entre modernets, nostàlgics i foodies sense etiqueta, hi ha una mena de retorn col·lectiu als plats de sempre. Els macarrons tornen a tenir prestigi, els guisats recuperen protagonisme i el confort deixa de ser una paraula sospitosa. En aquest context, llocs com aquest no només encaixen: brillen.
Hi vam anar amb gana i curiositat. En vam sortir amb la sensació d’haver descobert un petit refugi gastronòmic. D’aquells que no necessiten fer soroll perquè tot el que fan té sentit. L’ambient hi acompanya: proper, sense rigideses, amb aquell punt de complicitat que fa que deixar-se aconsellar no sigui una opció secundària, sinó gairebé una obligació. I val la pena. Per començar, una gilda —o dues— que compleixen amb tot el que se li demana a aquest clàssic: tensió, equilibri i aquell punt punyent que obre la gana. La bomba de la Barceloneta, per la seva banda, arriba sense voler reinventar res, però ho fa tot bé: cruixent per fora, gustosa per dins, sense concessions innecessàries. I després, el dau de salmó Carpanta, delicat i ben resolt, que apunta ja cap a una cuina que respecta el producte, però no renuncia a jugar-hi.
I llavors arriben els plats que fan que vulguis tornar abans fins i tot d’haver acabat. Els macarrons cardenal són, senzillament, una debilitat. Intensos, generosos, d’aquells que et transporten a una altra època sense caure en la nostàlgia buida. Aquí és on aquesta tendència de reivindicar la cuina de sempre pren tot el sentit: quan el clàssic està ben fet, no necessita cap discurs.
El caneló de pollastre i poma juga amb les textures i amb un contrast que no molesta, sinó que suma. Però si hi ha un moment revelació, és la truita de sobrassada i codony amb patata: un equilibri inesperat entre dolç i salat que funciona amb una precisió gairebé emocional. Menció a part mereix el pa amb tomàquet. Sí, el pa amb tomàquet. Perquè aquí no hi ha pinzellades ni trampes: està sucat com toca. I pot semblar un detall menor, però no ho és. Quan el gest és autèntic, el resultat també ho és.
Mentrestant, inevitablement, vas mirant altres taules. I és aquí on apareix aquella segona capa del restaurant: plats que no has tastat, però que ja s’han colat a la teva llista mental. Un fricandó que perfuma l’aire quan passa, unes mandonguilles que fan girar caps. No cal provar-ho tot el primer dia —de fet, millor no fer-ho—, perquè així et garanteixes el retorn.
Arriben les postres i, contra tot pronòstic, el nivell no baixa. El flam és d’aquells que et fan callar. Fi, sedós, amb aquell punt exacte de dolçor que no embafa. I l’arròs amb llet, tot i jugar a la lliga dels clàssics, sorprèn amb una execució impecable que el fa destacar sense necessitat de disfresses.
Per beure, un vi que també parla del territori: el Medir de Collserola. Un projecte proper, gairebé de quilòmetre zero, que encaixa amb la filosofia del lloc. Fresc, honest, sense estridències. Com tot plegat. I quan sembla que tot s’ha acabat, arriba el gest final. Una copa de ratafia, d’aquelles que no demanes, però que celebren el moment. Ratafia Indomable de Tor, de casa Palanca, amb tot el que això implica: territori, tradició i aquell punt silvestre que només tenen els licors que neixen de les herbes, les nous i el temps. La ratafia, al cap i a la fi, no deixa de ser això: una beguda profundament arrelada, feta amb maceracions de plantes i fruits, pensada per tancar àpats i allargar converses.
Colmado Carpanta no busca impressionar amb focs artificials. I segurament per aquest motiu, en surts així, impressionat, i amb poques paraules per descriure el festival culinari que representa. Perquè darrere de cada plat hi ha una idea clara: cuinar bé, sense complicar-se la vida, però sense simplificar-la massa. Un equilibri difícil que aquí sembla sortir de manera natural. Marxar és fer-ho amb un somriure discret, d’aquells que duren. I amb la certesa que hi tornaràs. Perquè quan un lloc et fa sentir així, no és casualitat.