Pocs plaers resulten tan reconfortants en ple hivern com una xocolata calenta ben espessa, fumejant i aromàtica entre les mans. Pot servir-se més densa o més lleugera, però sempre arriba amb aquest perfum profund que convida a aturar-se un moment i gaudir. Avui l'associem a tardes de manta, berenars i calma, però darrere d'aquesta beguda tan quotidiana s'amaga una història llarga, sorprenent i plena de simbolisme.
Xocolata calenta: la beguda oficial dels dies freds d'hivern
Els primers a consumir el cacau com a beguda van ser els pobles mesoamericans, especialment els maies i altres pobles autòctons, molts segles abans de la nostra era. Per a ells, les llavors del cacau tenien un valor que anava més enllà del gastronòmic: servien com a moneda, eren presents en rituals i es vinculaven a l'esfera espiritual. Aquella xocolata poc tenia a veure amb l'actual: es prenia freda, amarga i barrejada amb ingredients com el bitxo o el blat de moro, creant una beguda intensa, reservada per a ocasions especials.
Amb l'arribada dels espanyols al continent americà, el cacau va començar el seu viatge cap a Europa. Els cronistes van quedar fascinats pel seu sabor i pel seu efecte revitalitzant, i van decidir portar-lo al Vell Món. Durant un temps, la xocolata va ser un luxe reservat a nobles, clergues i classes benestants, que la consumien amb curiositat i certa admiració. A poc a poc, els europeus van transformar la recepta original: la van escalfar, van eliminar els tocs picants i la van endolcir, apropant-la més al que avui coneixem.
A finals del segle XVIII, la xocolata ja es produïa de manera més organitzada i van començar a aparèixer fàbriques especialitzades. En diferents països d'Europa es van desenvolupar utensilis i tècniques per aconseguir una textura cremosa, brillant i homogènia. A França, per exemple, es va popularitzar una xocolatera que permetia fondre i batre alhora, facilitant aquest punt perfecte. Mentrestant, a Londres van sorgir locals dedicats a vendre begudes de xocolata, autèntics predecessors de les cafeteries modernes, on socialitzar al voltant d'una tassa calenta era gairebé un ritual.
En diferents països d'Europa es van desenvolupar utensilis i tècniques per aconseguir una textura cremosa, brillant i homogènia
Un pas decisiu va ser quan es va començar a barrejar xocolata amb llet en lloc d'aigua. Aquesta idea, molt difosa gràcies al metge irlandès Hans Sloane, va donar lloc a una beguda més suau, nutritiva i agradable al paladar europeu. Des de llavors, el seu consum no va fer més que créixer i diversificar-se.
Avui, la xocolata calenta ha perdut el seu caràcter exclusiu i ritual, però ha guanyat una cosa diferent: forma part del nostre imaginari d'hivern, d'aquells moments en què busquem abric i consol. Del món sagrat maia a les nostres tasses actuals, aquesta beguda ha recorregut un llarg camí… i continua conquerint cors amb cada glop.