Usem moltes expressions sense pensar massa en què diuen de veritat. Frases que surten soles, que serveixen per tancar una conversa, tancar una discussió o deixar clar que no hi ha marxa enrere. “S’ha acabat el bròquil” és una d'aquestes. La deixem anar quan ja no hi ha res més a negociar i quan el tema està liquidat. I el més curiós és que, encara que avui la usem en contextos molt diferents, el seu origen és tant literal com gastronòmic. La història l'ha recuperat recentment una creadora de contingut centrada en la cultura catalana i ens porta directes al segle XIX, a una Barcelona molt diferent de l'actual, però amb alguna cosa en comú: la importància de menjar bé i fer-ho en comunitat.
Una fonda al carrer de la Boqueria
En aquella època, el carrer de la Boqueria no era només un lloc de pas. Estava ple de fondes i cases de menjars on se servien plats tradicionals, senzills i pensats per alimentar molta gent. Eren locals freqüentats per treballadors, comerciants i viatgers. Res de cartes infinites ni eleccions complicades: hi havia el que hi havia i es menjava el que tocava aquell dia. A més, les quantitats no eren les d'ara i els plats solien esgotar-se ràpidament. Per no anar repetint i que tothom s'assabentés bé, cada vegada que s'acabava un plat es cridava ben fort. Un dels plats més demanats era el bròquil, per la qual cosa el “s'ha acabat el bròquil” era un crit que se sentia diàriament.
Com passa amb moltes expressions populars, la frase va començar a sortir del seu context original. El que va néixer com un missatge per als comensals va passar a usar-se en altres àmbits per expressar que alguna cosa s'havia acabat del tot: una oportunitat, una paciència, una discussió, un privilegi. El salt va ser natural. Si a la fonda significava que no hi havia més plat, en la vida diària va començar a significar que no hi havia més marge. I així, de boca en boca, l'expressió va anar quedant-se. Primer a la ciutat, després a tot el territori, fins a arribar intacta als nostres dies. Avui gairebé ningú pensa en una verdura quan la diu. Però el sentit segueix sent el mateix: no n'hi ha més, s'ha acabat.
El menjar serveix per mesurar, comparar, exagerar i explicar emocions. I ho fa d'una forma molt visual, molt directa, que no necessita explicació
El menjar protagonista
Aquest no és un cas aïllat. El llenguatge és ple d'expressions que neixen a la cuina, a la taula o al voltant dels aliments. No és casualitat. Durant segles, menjar no va ser una experiència aspiracional ni gourmet, sinó una necessitat diària compartida per tots. I allò que tothom entenia era el millor material per crear frases que funcionessin. Per això parlem d'una cosa clara com l'aigua quan no admet dubtes o deixem anar un m'importa un rave quan alguna cosa ens és exactament igual. També donem carabasses, posem tota la carn a la graella o diem que una cosa és més blanca que la llet.
El menjar serveix per mesurar, comparar, exagerar i explicar emocions. I ho fa d'una forma molt visual, molt directa, que no necessita explicació. Potser per això aquestes expressions ens resulten tan naturals. Perquè, igual que moltes receptes tradicionals, no necessiten reinventar-se per continuar funcionant. S'adapten al context, però mantenen la seva essència. Al final, el llenguatge i la cuina s'assemblen més del que pensem. Tots dos neixen de la necessitat, es transmeten de generació en generació i sobreviuen perquè diuen molt amb molt poc. I en aquest cas, quan alguna cosa s'acaba de veritat, no cal afegir res més: "s’ha acabat el bròquil".