El jollof rice no és una mina d'or, ni un lloc estratègic, ni un tresor amagat sota terra. I, tot i així, és capaç de desfermar passions, rivalitats i debats interminables a mitja Àfrica. Aquest arròs condimentat, vermell, profund i ple de matisos, és molt més que un plat popular: és identitat, memòria i orgull nacional. Al seu voltant es parlen de tradicions, es discuteixen receptes familiars i fins i tot es bromeja amb batalles culinàries que, encara que simbòliques, es viuen amb autèntica intensitat. Perquè per a milions d'africans, el jollof és, senzillament, la joia de la corona gastronòmica.
Què és el jollof rice tan polèmic
Durant dècades, diversos països de l'Àfrica occidental com Nigèria, Ghana, Gàmbia, Senegal o Sierra Leone han reclamat la seva “paternitat”. El curiós és que, a diferència d'altres assumptes on ningú vol assumir responsabilitats, aquí passa el contrari: tots volen ser els autèntics creadors del jollof. Cada nació assegura que la seva versió és l'original i, per descomptat, la millor. El debat es va tornar tan gran que, finalment, va haver d'entrar en escena la Unesco per posar una mica de calma.
Després de revisar tradicions, receptes antigues i testimonis històrics, el veredicte va arribar: l'origen del jollof és al Senegal, concretament vinculat a la comunitat pesquera de l'illa de Saint-Louis. Allà, a la primera meitat del segle XIX, algú, un geni anònim com tants en la història, va tenir la idea de guisar arròs partit amb peix i tomàquet, donant forma a un avantpassat directe del plat actual.
El veredicte va arribar: l'origen del jollof és al Senegal
Amb el temps, la invenció va anar creixent. S'hi van afegir ceba, all, bitxo, mol·luscs, iuca, moniato, col, quimbombó, herbes aromàtiques i fulles de llorer, fins a consolidar el que al Senegal es coneix com a ceebu jën i que, als països veïns, va adoptar el nom de jollof. Podria haver estat un desastre culinari, però va passar el contrari: va sortir un plat saborós, nutritiu, econòmic i, a més, molt respectuós amb el producte disponible.
L'expansió del jollof per la regió va sembrar també la llavor del conflicte. Cada país l'ha adoptat, l'ha adaptat i l'ha sentit propi. I encara que la Unesco hagi decidit que el jollof “neix” al Senegal i forma part del Patrimoni Cultural Immaterial, el debat continua viu. Alguns el rebatejen, com al Camerun, on parlen d'"arròs fregit", i altres celebren competicions per demostrar, si més no, que la seva versió és la més rica.
De fet, en un recent festival gastronòmic, els xefs van coronar com a vencedors els cuiners gambians, alimentant noves bromes i rivalitats amistoses. Però, al final, darrere de tanta discussió queda el més important: asseure's a taula, compartir el plat i gaudir-lo sense fronteres, perquè el jollof, més que un motiu de disputa, és una celebració deliciosa de creativitat, història i comunitat.