Durant anys, la sal rosa de l'Himàlaia s'ha guanyat un lloc privilegiat a les nostres cuines, presentada com un producte exòtic, pur i beneficiós per a la salut. El seu to rosat, el seu suposat origen a les altures de l'Himàlaia i la seva aura natural la van convertir en un símbol de benestar. Però darrere de la seva aparença idíl·lica s'amaga una història molt diferent. Tal com explica el creador de contingut @terencecrudo en un fil d'Instagram, aquesta sal no prové de l'Himàlaia, sinó del Pakistan, concretament de les mines de Khewra, una de les explotacions salines més grans del món. En realitat, es tracta d'una sal de mina, no de mar, extreta del subsol a través d'un procés industrial que poc té a veure amb el fet artesanal o el que és natural.
De l'Himàlaia al supermercat: la sal rosa que en realitat surt del Pakistan
La sal rosa que trobem a botigues i supermercats no es forma actualment: és una sal fòssil, procedent d'un antic fons marí que va quedar atrapat sota terra fa milions d'anys. Això significa que no està en contacte amb cap ecosistema marí viu, ni amb materials biodisponibles del mar, a diferència de les sals marines artesanals, que conserven oligoelements actius i traces de minerals beneficiosos. La sal rosa, en canvi, és simplement un dipòsit mineral inert, extret mitjançant processos miners en què s'utilitzen eines com dinamita i maquinària pesant. I, com tota activitat minera, no està exempta de riscos ambientals ni d'impureses.
Un dels aspectes més cridaners d'aquesta història és el seu color. Aquest to rosat que l'ha fet tan popular es deu a l'òxid de ferro, el mateix component que dona color a l'òxid comú. Tot i això, aquest ferro no és assimilable pel cos humà, cosa que significa que el seu valor nutricional és pràcticament nul. Així i tot, la seva estètica i la seva procedència “misteriosa” han estat suficients per construir un relat de puresa i salut que ha conquerit el màrqueting global. El més curiós és que, sota aquesta aparença saludable, aquesta sal pot contenir metalls pesants com plom o mercuri, habituals en els dipòsits miners, cosa que contradiu la imatge de producte “net” que se li atribueix.
El color rosat es deu a l'òxid de ferro que conté
L'auge de la sal rosa de l'Himàlaia demostra com una història ben explicada pot pesar més que els fets. Ens atrau allò que és llunyà, exòtic, allò que sona antic i místic. Tanmateix, com recorda @terencecrudo, allò que realment estem comprant és una sal comuna amb un embolcall de fantasia, provinent d'una mina contaminant i sense propietats superiors a la sal marina tradicional. En definitiva, el seu èxit és un exemple perfecte de com la percepció pot transformar un simple mineral en un producte prèmium, i de com, de vegades, el natural no sempre és el més saludable.