L'escudella mallorquina amb faves i pèsols és un d'aquells plats que, quan te l'expliquen, et trenca automàticament els esquemes. Molts pensen en l'escudella catalana d'hivern, amb brous llargs, carn, galets i taula familiar. Però a Mallorca el terme pren un altre camí i es transforma en una sopa fresca, verda, aromàtica i profundament lligada a l'estacionalitat. En realitat, la paraula “escudella” va néixer per anomenar el recipient, aquella escudella d'argila humil i quotidiana, i amb el temps va passar a batejar el contingut. I és en aquest viatge on Mallorca i Catalunya se separen i apareix aquest guisat lleuger, camperol, ple de verdures i embotits de l'illa.
L'escudella mallorquina que no coneixies
Mentre que a Catalunya parlem d'un brou contundent, gairebé cerimonial, a Mallorca l'escudella s'entén com un plat de cullera que mira a l'hort i al mercat del dia. Aquí mana el producte fresc: faves tendres, pèsols acabats de pelar, mongetes tendres quan cal, patata si ve de gust, i tot això acompanyat pels grans protagonistes del rebost local: sobrassada, botifarró, blanquet o camaiot. Per alguna cosa se l'anomena escudella “fresca”: neix quan arriben els primers llegums de temporada i celebra el canvi de clima, la cuina senzilla i el sabor sense artificis.
La gràcia del plat rau en aquest equilibri entre un sofregit molt suau de ceba daurada amb un toc discret de sobrassada, i un brou que es cuina lentament amb ossos, pernil i embotits, per després colar-se i reduir-se fins a quedar concentrat, fragant i ple de matisos. Després entren en escena les verdures, tractades amb cura perquè segueixin verdes, tendres i lleugerament cruixents. El resultat és una sopa clara però plena de fons, on cada cullerada combina dolçor vegetal, aroma mediterrani i la personalitat de l'embotit mallorquí.
En realitat, la paraula “escudella” va néixer per anomenar el recipient
Hi ha detalls que marquen caràcter. En moltes cases les faves no es desgranen: es tallen amb la beina, com si fossin mongetes tendres, conservant així textura, fibra i aquell punt rústic tan propi. Els pèsols, en canvi, es pelen un a un, gairebé com un ritual compartit a la cuina. I sempre plana una advertència que repeteixen els cuiners de l'illa: no val qualsevol sobrassada; ha de ser sobrassada de Mallorca, perquè aquí hi ha part de l'essència.
Aquesta versió amb faves i pèsols és una mena d'avançament d'estiu, una manera de posar a la taula territori, memòria i temporada. No busca ser sofisticada ni reinventar res. Més aviat reivindica una cosa molt simple: que amb bons productes, un ritme pausat i respecte per la tradició s'obté un plat de cullera reconfortant, lluminós i sorprenent per a qui només coneixia l'escudella “de sempre”. I potser per això, quan la proves, entens que l'escudella mallorquina no competeix amb la catalana: parla un altre idioma, però comparteix el mateix cor.