Agramunt (comarca històrica de la Ribera de Sió i, actualment, Urgell); any 1741. Fa 284 anys. La família local Síscar redacta un inventari de les activitats econòmiques de la vila; llavors una petita ciutat de 2.500 habitants i capçalera de la seva comarca natural. Destaca l’existència de set obradors de fabricació de torrons. Aquell inventari, que apareix en la correspondència entre els Siscar i una sèrie de famílies rellevants d’aquell petit univers local, es documenta en el context ideològic del corrent il·lustrat de l’època, que promovia la “felicitat” de la societat a través del “progrés econòmic”. Documents posteriors revelen que a finals del segle XVIII, i sobretot, durant el segle XIX, el torró d’Agramunt ja era present a les fires de Nadal del país; com la de Santa Llúcia, de Barcelona. Però, realment, ¿des de quan mengem torró per Nadal?
L’origen del torró
El Llibre del Coch, del mestre Robert (de principis del segle XVI i el primer receptari de cuina escrit en llengua popular, en aquest català), ja documenta la recepta d’elaboració del torró. Tot i això, alguns historiadors apunten un origen més antic que remuntaria a l’època de la dominació àrab (a la Ribera del Sió, entre els segles VIII i XI). I uns altres historiadors sostenen que, per la composició dels productes que s’utilitzen en la seva elaboració, el torró seria un producte propi de la conca mediterrània; i, per tant, el seu origen es podria explicar com un aliment conegut per les societats hispanoromanes (segles III aC a V dC) o hispanovisigòtica (segles V a VIII). Però, bé sigui que el seu origen remunta a l’època romano-visigòtica o l’àrab ¿quina relació hi ha entre el torró i la celebració cristiana de Nadal?
Els productes que, principalment, s’utilitzen en l’elaboració del torró són l’ametlla o l’avellana, la mel i l’ou. I la seva estació natural de recol·lecció és la que marcaria el calendari de producció i de consum. Les gallines ponen ous tot l’any. Però, en canvi, la mel es recol·lecta a principis d’estiu (finals de juny i principis de juliol). I l’ametlla i l’avellana es cullen a les acaballes de l’estació càlida (a cavall dels mesos d’agost i setembre). I si no queda clar del tot quan sorgeixen els primers torronaires, sí que, en canvi, es força evident que els productes bàsics per a l’elaboració d’aquest aliment no són disponibles fins a la tardor. I això podria explicar que la seva producció i consum és pròpia de l’inici de l’hivern i estaria relaciona amb la celebració hivernal, les festes paganes i, més tard, amb l’evangelització de la societat rural, el Nadal cristià.
Els documents de la cancelleria del rei Jaume I revelen que en els convits de noces de les seves filles Violant (amb el futur rei Alfons X de Castella i de Lleó, 1246) i Elisabet (amb el futur Felip III de França, 1262) es van servir torrons a les postres. En aquella època (segle XIII), els obradors torronaires estaven limitats als territoris del País Valencià, Catalunya, Llenguadoc i Provença; un espai geogràfic que, sorprenentment, es correspon amb el país d’aquells antics nord-ibèrics que, poc abans de la nostra era, van esdevenir la base ètnica i cultural d’aquest quadrant geogràfic. Pel que fa als Països Catalans medievals, es coneix l’existència d’obradors torronaires a Perpinyà, a Agramunt, a Xerta, a Xàtiva i a Xixona. Per tant, probablement el punt de partida del consum de torró a Castella i a França, serien aquestes noces.
Quan es popularitza el consum del torró?
Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna (segles XIII a XVIII), el torró va ser unes postres de luxe destinades a les classes oligàrquiques. El fet que fos servit a les noces de les filles del rei Jaume I, és un detall prou revelador. Però, a cavall dels segles XVIII i XIX, es produeix un salt molt significatiu que explica la popularització del consum del torró. Els torronaires d’Agramunt “planten parada” als principals mercats urbans del país. Les fonts documentals relaten que aquells torronaires, que en aquell moment primigeni eren pagesos que elaboraven aquest producte com una activitat complementària de tardor i d’hivern, anaven a vendre als mercats de Nadal solemnement “endiumenjats”, ells amb camisa, jupa, faixa, saragüells i barretina musca; i elles amb brusa, jupetí, faldilla negra, calçó i un mocador de seda al cap.
A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, una mula i un carro, amb la parella torronaire i les rajoles del torró a vendre, podia trigar tres dies a cobrir el trajecte entre Agramunt i Barcelona. Però, des de Xixona, podia trigar dues setmanes. I això va canviar la dinàmica d’aquella migració temporal. La tradició familiar de les històriques nissagues torronaires de Reus explica que aquells pioners de Xixona que, a principis de desembre dels anys centrals i finals del segle XIX, arribaven a la capital del Baix Camp (llavors la segona ciutat del Principat) van decidir arrelar a la ciutat. Des d’obradors situats als afores, fabricaven el producte i, abans de Nadal, obrien petits despatxos situats a l’interior dels grans portals dels cèntrics ravals de la ciutat, que serien l’origen de les actuals nissagues de botiguers artesans de torró de Reus.