El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha dictat una sentència que introdueix un matís d'enorme rellevància en matèria de pensions. La resolució reconeix a una dona jubilada el dret a percebre el complement per bretxa de gènere després d'acreditar que va assumir la cura estable i continuat de la seva néta. Un fall que trenca amb la interpretació més rígida que tradicionalment venia aplicant la Seguretat Social en aquest aspecte.
La decisió judicial revoca el criteri mantingut fins ara per l'Institut Nacional de la Seguretat Social, que havia rebutjat la sol·licitud de la pensionista. També deixa sense efecte la sentència dictada en primera instància per un jutjat social, que va validar la negativa administrativa. El tribunal autonòmic, tanmateix, adopta una visió diferent i atorga ple valor jurídic a la realitat familiar.
El punt clau del complement de pensió
El debat gira entorn de l'article 60 de la Llei General de la Seguretat Social, precepte que regula el conegut complement per bretxa de gènere. Encara que la norma esmenta de forma expressa la cura de fills, la controvèrsia va sorgir en qüestionar si aquesta protecció podia estendre's a situacions familiars equivalents. La jubilada defensava que el seu cas reunia les mateixes condicions que si fos un fill.
Segons la sentència, l'element que ho marca tot no és el vincle biològic, sinó la funció real de cura. Els magistrats sostenen que l'esperit del complement no es limita a la maternitat en sentit estricte, sinó a compensar trajectòries laborals condicionades per responsabilitats familiars. Sota aquesta premissa, el tribunal considera que excloure la cura d'una néta resultaria contrari a la finalitat de la prestació.
El Tribunal canvia la interpretació de la norma
La clau resideix en la figura de l'acolliment familiar. La pensionista va assumir formalment el paper d'acollidora permanent de la seva néta, una solució legal que implica obligacions i responsabilitats equiparables a les d'una filiació natural o adoptiva. A més, la Sala Social recorda que la legislació de protecció del menor obliga a reconèixer a les famílies acollidores drets equivalents als de qualsevol altra unitat familiar. El que reforça la idea que la protecció social s'ha d'adaptar a la realitat de les cures efectives.
La sentència obre la porta al fet que altres pensionistes en situacions similars puguin invocar aquesta doctrina quan acreditin responsabilitats familiars equiparables. Així doncs, la sentència introdueix un enfocament que prioritza la funció de cura enfront de la estricta relació de parentiu, un aspecte que podria tenir conseqüències rellevants en futurs litigis.